Mi visión dentro del reto A-P-P (julio de 2021)

 Todos los que estamos aqui nos preguntamos lo mismo,puede que un poco preocupados o ansiosos,no lo sé...bueno,los vascos van aparte sin que se les noten los nervios.Solo se preocupan de ir vaciando las reservas de cerveza del refugio...

Creo que nunca habia estado mirando tanto rato el mismo punto,casi sin pestañear durante tres horas,pendiente de que lleguen esos eroes que algo les ha pasado,aunque dentro de mí sé que lo lograrán,és imposible que algo salga mal.Lo sé desde ayer a la tarde cuando nos reunimos todos y me sacaron por mi cumpleaños un pastel hecho de wikis.Me puse a aplaudir porque no sabia que era para mi,jejeje,los momentos inesperados son las mejores.

Un grito de Vane nos pone a todos en alerta.Ya estan aqui! Empieza a funcionar la rueda,todos animamos y gritamos mientras salgo en su busca para grabarles un poco y ver como estan.Llevan 50 kilómetros y algo más de 4000 metros positivos culminando Aneto y Perdiguero desde Benasque.Ya "solo" les queda el Posets y llegar de nuevo a Benasque.

Despúes de descansar,comer y un buen lavado de cerebro por parte de todos Pika sale al ruedo junto a sus dos compañeros Sergi y Xabi.Hoy Pika se ha notado algo más débil después de un més de fuerte trabajo y poco entreno y le ha costado llegar aquí.A partir de ahora yo me uniré con ellos con intención de grabar y apoyar este enorme reto.

Salimos del refugio enmedio de un griterio bestial y a Vane le da tiempo de agarrarme del brazo y decirme en tono "militar" que mi trabajo fundamental va a ser animar a Pika y hacer que llegue como sea.Me lo dice muy cerca de mi cara para que me lo tome bien en serio,y eso voy a hacer.

Al poco de salir y después de la emoción de correr delante de los familiares,ya metidos en la primera subida herbosa y pronunciada,Sergi me da un toque de atención que mi ritmo es algo fuerte.En este momento voy delante y tal vez mi frescura me ha jugado una mala pasada.Inmediatamente reculo a la mitad del grupo y empiezo mi trabajo de distraer,amenizar y animar a estos tres titanes.

Nunca me he considerado un buen apoyo para consolar o motivar,creo que no se me da bien,pero tal vez es eso lo que necesitan,que se les hable lo más normal y no se les anime con palabras fantasiosas.Así que se me ocurre hablarles de batallitas pasadas,de que harán cuando lleguen,de que pedirán para cenar,y parece que funciona.Durante mucho rato interactuamos y van contestando mientras los metros positivos van pasando a la vez que el paisaje se vuelve mucho más alpino dejando atrás el refugio de Estós que ya casi ni se vé.

En alguna ocasión Xabi y yo hablamos de algunos futuros retos en común,pero sin querer no le sigo el hilo ya que empiezo a observar muy buenos encuadres para grabarles y me evado de la conversación.Espero no se lo tome mal.

Suben a un ritmo muy constante que hace que me sea difícil distanciarme para tomar tomas lejanas.Aprobecho una pequeña parada que hacen para salir disparado hacia arriba para montar el dron y así grabarles con paisajes verdaderamente guapos.Ya estamos tomando altura.

La cosa no va a ser tan fàcil y con el dron en vuelo no consigo localizarles hasta que de repente les oigo hablar casi a mi lado! Como es posible que vayan tan rápidos? Tiro de ingenio y me dispongo a grabarles una vez sobrepasan mi posición.Las tomas han salido mejor de lo esperado y regreso el dron para aterrizarlo y guardarlo.Mientrastanto los tres máquinas se van distanciando de mí y si quiero grabar la subida al collado con toda la pala de nieve voy a tener que correr para alcanzarles y sobrepasarles de nuevo.Correr cerca de los tresmil metros de altura y cuesta arriba no és tarea fácil,pero la motivación y fuerzas las tengo a tope.

Pasado el collado de la Paul empezamos a crestear y me vuelvo a distanciar de ellos.Ahora ya estoy en mi terreno favorito y con mis energias consigo aventajarme lo suficiente para grabar con tranquilidad un montón de tomas guapas.La cresta no és difícil pero el agotamiento y el sueño que llevan pueden pronunciar el riesgo.




He tenido que decidir si guiarles durante la arista o salir a grabar tomas con el dron y he elejido lo segundo.Creo que pueden navegar por la arista sin demasiadas dificultades y unas buenas tomas se agradecen de por vida.Asi que nos reunimos al final de la arista a más de 3300 metros de altura.Ya solo les queda un tramo más o menos en horizontal hasta alcanzar el vértice geodésico de la cima del Posets.

Vuelvo a cogerles distáncia corriendo entre bloques imáginándome cómo les quiero grabar en la cima para no perder tiempo en buscar el mejor encuadre una vez el dron haya alzado el vuelo.Al ritmo que van me alcanzarán enseguida y no quiero perder ninguna toma.Al pasar por la cima ni siquiera me detengo,solo busco un rincón discreto más adelante para hacer mi trabajo y empiezo a montar y conectar el dron mientras me maldigo por haber desechado la idea de dejar la gopro escondida en la cima para grabar el audio cuando lleguen,ya que el dron no lo registra.De todo se aprende,pienso,la próxima vez no lo dudaré.

El primero en llegar és Xabi y los gritos que pega me hacen erizar el pelo.Cuanta emoción contenida! Sin duda estoy viviendo un momento histórico pirenaico.Se le suma Sergi y se funden en un abrazo entre lágrimas y cuando se completa el terceto con Pika desprenden una energia los tres juntos que se me humedecen los ojos ponindome más dificil la grabación intentando mantener la rotación el desplazamiento y un sutil toque con la cámara del dron lo más estable posible.




La bajada está siendo diferente.Se entretienen mucho más entre ellos y no cesa el ritmo,incluso siguen corriendo donde el terreno lo permite.Yo me resigno a seguirles y a escucharles.Voy el último de todos pasandomelo genial escuchando todas sus "peliculas" de como les ha ido,haciendo apuestas sobre los tiempos o que se comerian en cuanto llegaran,ya que los cuatro nos hemos quedado sin comida hace algún rato ya.

La llegada a Eriste es muy emocionante al encontrarnos con el padre de Sergi que nos acompañará hasta Benasque y también está Vane animándonos a gritos que se escuchaban en todo el valle.

Poco a poco nos acercamos al final,siempre en ligera subida que no impide que el ritmo se vaya acelerando a la vez que se van uniendo familiares y amigos corriendo por una pista iluminada solo por unos frontales.El ruido de cencerros y trompetas empieza a ser ensordecedor a la vez que corremos envueltos en una multitud que aclama a tres grandes eroes.Ya estan pisando el asfalto de Benasque encabezando una marea de corredores ruidosos que se encargan que todo el pueblo se entere de esta gran gesta.Llegan al mismo punto de salida casi 23 horas después y entre aplausos y abrazos dan por finalizado el reto que tantos meses han estado soñando.

Enhorabuena! Un placer formar parte de esto.Me lo he pasado genial! 

La Gran Facha (setembre 2020)

Encara després de quatre setmanes d'acabar el repte dels tresmils no em crec el que vaig fer durant aquests 13 anys d'anar i venir al Pirineu.Quantes hores,esforç i emocions invertides per acabar aixó.

Moltes coses han passat en aquests anys,però sobretot el que més tinc present,com em va dir la meva germana,és la meva evolució i consolidació com a alpinista.Vull dir que els inicis sempre són esporàdics i per curiositat,però el final és molt diferent,el final és passió,compromís i dedicació.

Que lluny queda la meva primera pujada a l'Aneto,amb les meves adidas galaxi ,pantalons militars,desuadora pel fred,amb una llanterna dels "xinos" i sense GPS...ah! i sense grampons,ja que ni tant sols sabia que hi havia un glaciar permanent allà dalt...Vaig baixar de l'autocar al  Pont de Corones emmig d'una foscor intimidant i em vaig acostar a un grup de gent per preguntar per on es pujava a l'Aneto.Ells em van dir que hi anaven i vaig aprofitar aquella sort per seguir-los,en part per poder veure millor el camí,ja que la llum que jo portava era penosa.


Lagos de la Facha 2515 m.

Hi van haver dies complicats,tant d'asumir riscos com de ser capaç d'acabar les voltes que em proposava pel Pirineu per no deixar-me cap cim i no haver d'invertir un altre viatje costós fins a les muntanyes per acabar alguna zona.
La economia ha jugat un paper CLAU en la duració d'aquest projecte,no sempre he disposat de diners per omplir el diposit del cotxe quan he volgut o per pagar el material necessari que de vegades m'ha fet falta,aixó ha fet que valorés i disfrutés més les oportunitats de perdre'm pel Pirineu.


Barranc de Campo Plano

Del que més he aprés és a gestionar el meu equip dins la motxilla eliminant tot lo innecessari i aportant lo imprescindible.No calia portar cordes de 60 metres per rapelar-ne 15,les polaines a l'estiu,dos parells de guants o fogonet i caçola per desfer neu i poder tindre aigua...són els inicis romàntics que recordo,quan et penses que estàs fent algo molt gran encadenant diversos cims i pensant que el que fas no ho fà ningú altre fent creixer l'ego interior.

Aquests records de fer "grans" travesses sense mirar el rellotje,amb botes de muntanya i motxilla extremadament pesada són molt diferents als records de les últimes etapes de pujar tresmils on ho tinc tot sota control (o així ho pensava) amb el mínim pes i fent uns temps prou bons tenint en comte pel terreny en que em movia.No es poden comparar les èpoques,simplement van ser moments diferents que la meva evolució com a alpinista va anar cambiant.


Final de l'ultima jornada després de pujar 230 tresmils

La primera vegada que vaig crestejar,si se li pot dir així,va ser per enllaçar el pic de Comalesbienes amb la Punta Alta.Un tram bastant curt que no em va agradar gaire i vaig pensar que alló no era lo meu.No sabia el que m'esperava...hores i hores sortejant afilades roques i caigudes mortals al meu voltant a molta alçada van ser la costum de quasi totes les sortides.Vaig començar a asumir que el perill i la possibilitat d'un accident greu en un lloc aïllat eren molt provables i les arestes ben estudiades amb ressenyes escrites a internet d'altres repetidors eren la clau per abaixar el llistó del compromís.Els blocs de muntanya a les xarxes socials han sigut una eina indispensable per guanyar temps,seguretat i cims que potser no haguès pogut fer mai.No m'imagino els pioners del pirineisme com s'ho feien sense les ajudes actuals i que no tots els muntanyencs d'ara reconeixen que tenim i que són la base de les nostres sortides.

També la compra del meu primer GPS va fer mes cómodes les sortides sense perdre'm de nit o equivocant-me de vall en busca d'algún cim ressenyat en un mapa de paper.

Al començament de voler pujar tots els tresmils del Pirineu em vaig plantejar fer-ho sempre amb mapes de paper,sense GPS i no entrant a cap refugi de muntanya.Només per fer-ho més genuí ,original i difícil,com els pioners,però la realitat de malgastar temps,diners en benzina i jugar-me un accident van fer-me comprar un aparell de GPS que encara utilitzo sovint.Els refugis,segueixen "verges" per a mí.

Indiscutiblement,la mev afigura com a escalador durant molt anys previs em va ajudar a no tindre cap ensurt i sortir endavant en totes les situacions,tot i que no m'agradaria repetir certes experiències que en algun moment m'ho van posar realment difícil.Les pitjors sempre anaven acompanyades d'un defalliment de les energies sovint generades per no saber alimentar-me correctament i que feien acabar algunes jornades de forma penosa. O quant el cel es torna realment amenaçant i descarrega pluja,calamarça o llamps impresionants al meu voltant.


Última nit

Gairebé dos terços dels tresmils els he pujat en solitari,no pas per no tindre companys sino per estil propi.
A les colònies de l'esplai de quan tenia tretze anys ja m'apuntaven a la valoració que entregaven als pares que sovint em veien sol amunt i avall.Jo no ho recordo com algo trist sinó com algo normal.Només baixar-me de l'autocar quan arribavem a la rectoría de La Selva on pasavem uns dies a la muntanya,jo corria cap al bosc tot sol a construir-me una cabana amb les branques que trobava pel terra.Mai va ser ni és un problema estar sol,més aviat un desitg que no amago davant ningú.Alon and free ha sigut el meu lema desde fà molt anys i que m'ha afegit moltes emocions que potser acompanyat es viuen diferent.No dependre absolutament de res ni de ningú es algo que necessito notar de tant en tant,tot i afegir un perill exponencial en cas de patir un accident i no tenir a ningú a prop.Per sort o per experiència,no m'ha passat mai.
 

Hi han vistes millors?

L'afició de pujar muntanyes de tresmil metres l'he pogut compartir molt estretament amb els meus germans i la meva cunyada no en gaires ocasions,però ells ho senten igual que jo i tenim records inolvidables d'algunes aventures.
També he aconseguit fer amics que m'han ajudat a lograr aquest repte i que sense ells haguès estat realment complicat fer-ho,especialment les arestes més difícils i compromesses,on ja després d'un bon vagatge pirinenc afrontàvem de manera lleugera i descarada.L'aresta Salenques-Tempestades ,la més temuda,la més llarga,la vam fer sortint de l'aparcament de Llanos de l'Hospital i que la vam acabar en 15 hores coronant tots els tresmil que hi han.El repte sub 12 hores va quedar relegat amb la meva descomposició intestinal que em va fer ajupir-me a cagar cada 20 minuts desde el cim de l'Aneto fins a baix al cotxe,tot i que la baixada pel glaciar corrent amb bambes i sense grampons amb el piolet a la mà va ser mooolt èpic.

O quan baixàvem corrent junts pel glaciar després del coll inferior de Lliterola  en busca del Pic Lezat i vam caure de manera sobtada tots dos al trepitjar una placa de gel i on em vaig golpejar fortament el canell.En aquell moment i després d'anomenar uns quants insults a l'aire vam posar en dubte seguir endavant amb una de les arestes més temudes del Pirineu,però que vaig poder resoldre gairebé sense utilitzar una mà i a més enllaçant amb l'aresta de Crabioules sortint així una de les jornades més emocionants i llargues  de les que he fet.Al dia seguent em van donar la baixa laboral perque no podia moure la mà i no tenia sensibilitat a dos dits.

Moments de molta tensió també quan afrontàvem l'aresta Costerillou amb trams nevats i que em va sorprendre lo molt que es tenia que escalar.Per mí,l'aresta més difícil i que ens va fer retrassar molt,tirant pel terra les nostres espectatives d'enllaçar amb l'aresta de les Frondellas.

Encara tinc grabada la cara d'un francès quan l'avisava amb forts crits que s'apartès de la trajectória d'un bloc de pedra del tamany d'una rentadora que anava contra ell i que havia fet caure jo sense voler baixant del Pic Spijeoles.Crec que li vaig demanar perdó en tots els idiomes que conec.No recordo que ell em contestès.
O quan a l'aresta asquerosa i derruida que va del Camboué al St. Saud   vaig saltar a sobre d'un bloc que semblava una taula de billar i de sobte es va balancejar cap a una caiguda de mil metres fent-me vomitar el cor de l'ensurt
O baixant del Posets cap al Coll de la Paúl quan intentava enllaçar les arestes de los Veteranos amb la de Bardamina i vaig triar un descens suicida pel circ de l'antic glaciar ara inexistent i que vaig acabar destrepant parets que no s'acabaven mai mentres intentava esquivar les pedres que es desprenien de la roca i xiulàven al pasar a prop meu...   
Tampoc m'oblidaré de la sortida on vaig enllaçar els pics de Culfreda amb el Lustou.Va ser la primera sortida d'aquell estiu i no vaig calcular bé els desnivells i la distància.Per mala sort meva,en el descens cap al Puerto de la Pez ,amb un acusat mal d'alçada i gairebé defallit de forçes em vaig equivocar de canal i em vaig enriscar perillosament sense forçes per recular.Per sort,vaig trobar un pas emmig de la tàpia que em va dur fins al camí correcte  i em vaig poder "deixar caure" fins al cotxe després de no sé quantes hores.Aquesta és la vegada que més aprop he estat de no poder tornar dins l'horari previst per poder avisar que estava bé.Evidentment,anava sol.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                       
Quí no voldria caminar per aquí...

 No pararia d'escriure coses aquí,però bé,per aixó estan totes les altres entrades que he anat creant.Sí que plasmaré algunes estadístiques que com a mínim són curioses.

No us perdeu el vídeo de l'última sortida que està més avall.Son gairebé 20 minuts i que reflexa que durant aquest temps també he aprés a grabar i editar imatges per al record.Un altre afició que ha surgit de la muntanya.

ESTADÍSTICAS:

-44 viajes de mi casa al Pirineo -Primer tresmil: Monte perdido, julio de 2007 -Último tresmil: La Gran Facha, septiembre de 2020 -56 dias de actividad para subir las 230 cimas -Sólo en dos ocasiones no pude conseguir alcanzar ningún tresmil -8 salidas con vivac de una noche y 2 salidas con dos vivacs seguidos -3 jornadas distintas me alcanzó la lluvia i andé 9 dias distintos dentro de la niebla -Cimas subidas con botas de montaña: 137 -Cimas subidas con bambas deportivas: 93 -Durante estos 13 años he tenido 4 compañeros diferentes -55 tresmiles en compañia de alguno de ellos -175 en solitario -Los meses que más tresmiles he subido por orden: Agosto: 120 Septiembre: 47 Julio: 43 Octubre: 18 Mayo: 2 Junio: 1 -El año que más tresmiles he subido: 2011 con 34 -El año que menos (sin contar el primer año ni el último): 2017 con 12 -35 tresmiles repetidos,Aneto el que más con 4 veces y El Monte Perdido con 3 -140 tresmiles alcanzados sin la ayuda de GPS y 90 usandolo -En ningúna ocasión para subir por primera vez a un tresmil he entrado a ningún refugio -Cimas que más me sorprendieron por sus vistas: El Casco y La Espalda de Esparets (entre algunas) -Las zonas que menos me han gustado: Bachimala y todos los tresmiles catalanes -Arista más guapa: Entre el pico Navarro y Malpás (entre algunas) -De las más difíciles: Costerillou -Jornada que más he sufrido: Enlazar los Culfredas con el Lustou -Jornada que más tresmiles he enlazado: Creo que 15,del Pico Belloc al Gias.


Agulla S.O. de l'Abadias 8agost 2020)

 Pocas vegades sona el despertador tant d'hora,vol dir que algo gran es prepara.Torno a estar a punt d'iniciar un altre gran activitat al Pirineu per culminar tots els cims de més de tresmil metres de la zona de l'Aneto-Maladetas.Aquesta ocasió amb material d'escalada a la motxilla per afrontar una agulla ben afilada que hi ha sobre l'estany de Cregueña.

Només deixar enradera la furgo ja estic esbofagant com un animal,aquesta pujada té mala fama de ser exigent i ara mateix ho estic comprobant.

Com la previsió meteorológica és molt bona he decidit fer tota la pujada de nit per evitar la calorada del dia,començant a caminar a les 4 del matí,i no podria haber encertat millor la jugada.Entre la foscor i la fresca em planto a l'estany quan comença a despuntar el dia.

Segueixo ascendint en busca de l'agulla fins a situar-me a la seva base,em poso el casc i començo a trepar fins al coll que separa l'agulla de la paret de l'Abadias.Aqui ja trec tot el material d'escalada que he seleccionat meticulosament a casa per no dur més pés del necessari,tot i que inevitablement la motxilla pesava com mai.

Els primer passos són els més complicats,i més quan fà anys que no escalo en solitari,però amb paciència vaig escalant aquests trenta metres que em separen del cim.Ha arribat una cordada de tres que s'esperen al coll per escalar i que molt amablement em fan unes fotos.Ja em queda poc,uns passos més i....ja la tinc!! M'aseguro al cim i aprofito per grabar amb el dron.No tots els dies es té l'oportunitat d'estar penjat aqui dalt,ho haig d'immortalitzar :)

A la baixada me'n adono que tot ha sortit rodó.L'aproximació,l'escalada,els horaris... arribo a la furgo molt content i satisfet d'haver fet bé "la feina".

Ara només en resten 6 per acabar-los TOTS!

Els fantasmes de la Pica (juliol de 2020)

Com costa acabar tot aixó,vull dir que anar a fer muntanya mola,però repetir itineraris no sempre es "guai",a no ser que el lloc sigui la òstia,i en el cas de la zona de la Pica d'Estats,per a mi,no ho és.Massa gent,poca aresta i una aproximació i retorn...infernal,per dir-ho d'alguna manera.

Amb me germana Mar decidim sortir abans de les 4 del matí per fer tota la pujada sense calor.Tant d'hora hem sortit que ens hem pelat de fred gairebé tota la jornada.I es que a la muntanya mai es deixa d'aprendre.

L'objectiu d'avui,tant per ella com per a mí,és "tatxar" els cims que ens falten d'aquesta zona,a ella quatre,a mí dos.I quina millor manera que fent una circular trepitjant els 8 cim de més de tresmil metres que hi ha.Som-hi!

Avui la sortida del sol ens ha observat a nosaltres

De seguida arribem a la cota tresmil i comencem a enllaçar cims fins al punt culminant de tots,no sense abans fer la trepada més entretinguda de tot el dia per arribar a la creu de "La Pica"

Contrallum guapu

Aquí la tenim!

Ja ens dirigim al primer cim que em falta a mí,el Cap de la Coma de Riufred,un nom molt fàcil de recordar i que pasa sense pena ni glória per sota la sola de les meves bamves.Tot i així ,li dedico una foto per constatar la fita.

Cap de la Coma de Riufred 3040m.

Continuem poc a poc entrant en calor però sense treure'ns la roba d'abric.La pujada al Montcalm ens sorprén una mica perque cap dels dos la recordava tant llargueta.Sembla que no arribis mai,jejeje

França,com sempre,sota la boira...pobrets

Ens dirigim al punt més calent del dia,la pujada al Sotllo,que com no t'haguis guardat una mica sempre es fà dur.Abans creuem les típiques congestes de la zona on observem tot tipus de muntanyencs.És com veure la tele gairebé.Hi ha el runner ansiós que gairebé es mata per no esperar 20 segons,la noia que han enganyat per pujar a la Pica i que està al fil d'entrar en pànic,els que porten dues dotzenes de gosos fins a dalt,les noies que van en xancletes i top,els que et pregunten on és La Pica i com s'hi arriba....i nosaltres,que segur que desde els ulls dels demés som iguals d'estrambótics.

Arribant al port de Sotllo

Una bona remuntada fins al cim del Sotllo i després ens arribem al Sotllo Nord per acabar els 8 cims que voliem i donar per acabada (si no floreixen més tresmils) la zona de La Pica.
De la baixada...poca cosa a dir.Ara sí que patim calor,però rés que no curi posar els peus a dins el riuet,oi Mar?

Agulla N. de Malavesina 3014 (juliol 2020)

I el premi al primer tresmil d'aquest any se l'emporta.....l'Agulla N de Malavesina!!
Un tresmil dels anomenats fantasmes i que fà uns anys quan vaig fer els tresmils que l'envolten ni tant sols tenia constància de que existia.De fet,amb la meva germana Mar vam haver d'esquivar-lo passant a només 20 metres del seu cim per seguir el nostre camí.De no haver sigut així no haguès pogut viure l'experiència d'aquest cap de setmana venint a "caçar"aquest petitó.

La pujada desde Senet ha sigut ben normal,en relativament poca estona ja soc al refu de Besiberri fent volar la meva nova joguina per captar les millors imatges.Massa tard ha arribat aquest dron a la meva vida,però li intentarem treure tot el suc d'ara en endavant.

Ja no m'entretenc més i segueixo la pujada en direcció al coll d'Abellers,no sense abans haver de calçar-me els grampons per superar les restes del que deuria ser un bon glaciar fà uns anys.La pendent s'accentua i finalment recorro una tartera de sorra i pedra fins al coll o m'aturo a menjar alguna cosa.

Tot i que no és el meu objectiu assoleixo el cim del Besiberri Sud per poder grabar millor amb el dron.Tot un acert.

A l'altra banda hi ha bastanta boira que juga amb les arestes que no fà més que donar un moment més èpic.Estic com un nen petit al parc infantil.

Quan les bateries s'esgoten decideixo no perdre més temps i acostar-me a l'agulla.Una petita aresta aèria i ja la tinc.Començo el descens sense entretindre´m ja que han sonat un parell de trons molt al fons i el sol ha fugit en un instant.

Ni tant sols he arribat al coll i ja estic notant la pluja sobre meu,em dono el màxim de pressa per baixar,crec que d'aquesta no m'hen lliuro.
La baixada pel glaciar la faig lliscant i saltant el més ràpid que puc,comença a caure calamarsa i a tronar molt a prop.La boira no es vol descartar i també m'envaeix pels cuatre costats.Màxima alerta ara mateix per no despistar-me,tot i que sortint de la neu he caigut en un forat al costat d'una roca i m'he enfonsat fins l'engonal golpejant-me la cuixa i doblegant un dels meus pals.

La pedra que cau no és rés comparat amb la impresió que em donen els llams que cauen a la mateixa vall on soc jo.Ès un d'aquells moments que no vols ser aquí però que s'ha de tindre el cap fred per no fer-me mal mentres intento correr fins al refu i no pensar en les corrents elèctriques que dancen al meu voltant.Ràpid,ràpid,ràpid!!

Per fí surto de la boira i diviso el meu destí.Arribo al refugi cansat però content.El gore ha fet una bona feina i només estic empapat a la part baixa del cos.La motxilla ben seca amb la seva funda,així que tots els meus aparells electrics estan bé i la roba de recanvi ben seca.Potser no ho hem fet tant malament,penso...

Després de menjar i reposar continuo baixant de moment sense més pluja,pero a poc de sortir torna a començar a caure més aigua que abans.Arribo al cotxe dins d'una bona cortina d'aigua que m'acompanya fà estona.Ara sí,a descansar i a avisar que tot està be.




Avantcim NE de la Maladeta i incisiu d'Alba (octubre 2019)

Fà tant sols unes setmanes que he passat per aquí,els records són molt vius encara,però en aquella ocasió no vaig venir prou preparat logísticament parlant i arribar a coronar aquest tresmil no va ser possible.Avui amb molta més informació em disposo a tatxarla del meu projecte dels "tresmils",la GRAN diferència és que avui em rodeja una boira espessa que em posarà ben a prova,ho sé desde que he sortit aquest matí del cotxe,tocarà esforçar-se al màxim per esbrinar el bon camí i no encigalar-me.
Porto GPS però no he pogut trobar cap track,en el seu lloc duc al mòbil un parell d'audios del Pika que espero em facilitin la feina.

La dura realitat és que porto quasi dugues hores immers dins la boira i no tinc cap referència de per on tirar.La intuició em diu que em trobo a l'alçada correcte per enfilar-me a l'aresta,però no ho veig clar...de fet,no veig res,i no m'agradaria trepar sense saber on soc i on és el meu objectiu.El GPS tampoc m'aporta una gran informació,així que després d'esperar 20 minuts com un pal a peu d'aresta per si els núvols s'obren una mica decideixo seguir escalant dins la boira seguint l'escletxa que busco per enfilar-me a l'aresta...ja veurem...

Poc a poc vaig trobant tots els indicis que vaig pel bon camí.Segueixo endavant suportant fortes ratxes de vent i sobretot el fred que no em deixa escalar sense els guants...quina curtida avui!

Rondar per aquí amb la roca humida o quasi molla no és el millor que es pot fer,però amb paciència vaig atravessant tots els punts conflictius que em proposa l'audio del mòbil -pas de quart amb bona presa,escletxa,diedre de tercer,caminar...aixó sembla un joc de pistes!-

En poca estona diviso el bloc del cim que sembla posat per fer broma,ja que sobresurt cap al buit i a més,es mou. 


darrera meu la Maladeta

cim agulla NE de la Maladeta 3235

No sé si és perque no veig una merda,pel fred a les mans o pels nervis que estic passant dins la boira del Stephen King,però em sembla que aixó no es mereix la categoria de tresmil...potser si veiés algo més enllà de deu metres m'ho semblaria...en fí
Encaro la baixada tot seguint les indicacions de la segona part de l'audio -buscar repisa de 30 cm direcció Maladeta,destrepar fins el coll,baixada empinada amb sorreta,buscar destrepe de segón,atravessar rimaya...-

Bé,es el moment de calçar-me els grampons i encarar la rimaya que sembla fàcil de creuar,el que no m'esperava és emportar-me un ensurt just en el tram de gel que hi ha abans,els grampons perden tracció i començo a lliscar sense perdre l'equilibri un parell de metres fins que es claven les punxes i em puc aturar molt a prop de l'escletxa profunda que forma la rimaya....-vaaaamonos!!-crido en veu alta amb el cor accelerat.
Aixó em fà atravessar el glaciar amb molta més cautela i prudència (i tensió),el terra és pur gel fosilitzat més dur que el ciment degut a que avui fot rasca i els grampons pràcticament no es claven en aquest gel vell i gris.

Una vegada trepitgo pedra de nou toca anar a buscar el camí al meu segón tresmil d'avui,està bastant allunyat i no he trobat cap track ni camí marcat en ningún mapa,així que recorreré el camí imaginari que he estudiat a casa llegint totes les corbes de desnivell dels meus mapes buscant el pas més recte i asumible fins al coll superior d'Alba,tot plegat un autèntic pedregar de campionat amb puja baixes constants.

L'estratègia em surt collonuda i ja soc en terreny conegut,molt a prop del cim que em vaig passar per alt l'última vegada que vaig ser aquí,de fet,no sabia que hi havia aquest tresmil dels anomenats "fantasmes",així que de nou acabarem feina pendent per aquí.La bona notícia és que de tant en tant la boira que m'ha acompanyat durant hores es retira esporàdicament,no sent el cas del vent que no para de bufar cada vegada amb més insistència.

Aquí sí que disposo de track que em marca exactament on haig d'anar i per on passar facilitant-me infinitament la feina.En pocs minuts asoleixo el cim de l'Incisiu Oriental d'Alba -toma ya!!-


cim incisiu d'alba 3097
Amb els dos cims a la butxaca només queda el passeig de la victória fins al cotxe,tot baixada formant una bona circular,com a mí m'agrada.
En total 8 hores per tatxar aquests dos fantasmes en un dia curtidor.Estic convençut que f'a alguns anys no m'hagués agosserat a posar un peu a la muntanya amb aquestes condicions,però mira ,es veu que hem aprés algo.

Tuqueta de Marboré i Artell (setembre 2019)

Ja només em falten un parell de "corbes" per encarar la recta final de tots els tresmils.Amb una mica de sort i dedicació l'estiu vinent ho enllesteixo,però de moment toca posar-se la roba de fer feina i seguir tatxant cims.Aquesta vegada aniré a visitar els anomenats "fantasmes" d'Ordesa,dos cims que quan vaig començar a col.leccionar encara no estaven acceptats o descoberts.

Aprofitant uns dies de vacances familiars a França m'escapo ben d'hora fins al Coll de Tentes on començo emmig de la foscor total.Com que no vull fer esperar massa a la familia ben aviat accelero el ritme tot seguint la llum del frontal.De seguida arribo al refugi en obres,just una hora fins aquí.Apago el frontal i en menys de 20 minuts catravesso la Bretxa de Rolando en direcció el Paso de los Sarrios,que encra no l'havia fet mai.

El ritme és bó i el dia despunta igual.En una bona estona em planto sota la muntanya de pedres que forma la Tuqueta de Marboré i començo a trepar per la seva esquerra sense seguir cap camí ni corriol ni fites,recte amunt trepant a quatre potes fins arribar a lo que sembla el seu cim.Li faig una ullada al GPS just abans que es mori la bateria i puc confirmar que sóc on volia després de 3h 05'.


Tuqueta de Marboré ó Monyo de Pedres?

Seguint la meva intuició baixo d'aquí per la banda oposada per anar a buscar un corriol que rodeja el Cilindre i que em durà fins al Llac Gelat sense gaires dificultats.D'aquí remunto fins al Coll del Cilindre i encaro l'aresta,al principi ample,fins a l'Artell del Perdut,on els últims passos són més aeris i amb vistes de luxe.
Fà quatre hores que he sortit i ara toca desfer tot el camí.De moment baixo fins al llac a agafar aigua i a treure'm roba que el sol comença a fer de les seves.


Artell del Perdut

Llac Gelat

La tornada és fà més pesada,ja amb molta calor,i amb més mal a les cames...Arribar a la Bretxa de Roland de nou ha sigut un bon entrenament,buff...fins aquí 6h 15'



Bretxa de Rolando
La baixada fins al cotxe la faig en direcció contraria a dotzenes de persones que van amunt,és gairebé la una del migdia i el sol apreta fort,però sembla que la gent d'aquí lo de matinar no els hi agrada.Families amb crios que arriben sense gota d'aigua pensant que el refu està obert o gent més gran asfixiada al voral del camí que arriba al refu emmig de les pujades més fortes.Sens dubte aquest lloc atrau a molts turistes.
En poc més de 7 hores torno a ser al cotxe,on m'estiro una estona al seïent del darrera per pair tot l'esforç acabat de fer.En quan recobro l'alé tiro cap al camping a degustar es macarrons de la Vane :)