Agulla S.O. de l'Abadias

 Pocas vegades sona el despertador tant d'hora,vol dir que algo gran es prepara.Torno a estar a punt d'iniciar un altre gran activitat al Pirineu per culminar tots els cims de més de tresmil metres de la zona de l'Aneto-Maladetas.Aquesta ocasió amb material d'escalada a la motxilla per afrontar una agulla ben afilada que hi ha sobre l'estany de Cregueña.

Només deixar enradera la furgo ja estic esbofagant com un animal,aquesta pujada té mala fama de ser exigent i ara mateix ho estic comprobant.

Com la previsió meteorológica és molt bona he decidit fer tota la pujada de nit per evitar la calorada del dia,començant a caminar a les 4 del matí,i no podria haber encertat millor la jugada.Entre la foscor i la fresca em planto a l'estany quan comença a despuntar el dia.

Segueixo ascendint en busca de l'agulla fins a situar-me a la seva base,em poso el casc i començo a trepar fins al coll que separa l'agulla de la paret de l'Abadias.Aqui ja trec tot el material d'escalada que he seleccionat meticulosament a casa per no dur més pés del necessari,tot i que inevitablement la motxilla pesava com mai.

Els primer passos són els més complicats,i més quan fà anys que no escalo en solitari,però amb paciència vaig escalant aquests trenta metres que em separen del cim.Ha arribat una cordada de tres que s'esperen al coll per escalar i que molt amablement em fan unes fotos.Ja em queda poc,uns passos més i....ja la tinc!! M'aseguro al cim i aprofito per grabar amb el dron.No tots els dies es té l'oportunitat d'estar penjat aqui dalt,ho haig d'immortalitzar :)

A la baixada me'n adono que tot ha sortit rodó.L'aproximació,l'escalada,els horaris... arribo a la furgo molt content i satisfet d'haver fet bé "la feina".

Ara només en resten 6 per acabar-los TOTS!

Els fantasmes de la Pica (juliol de 2020)

Com costa acabar tot aixó,vull dir que anar a fer muntanya mola,però repetir itineraris no sempre es "guai",a no ser que el lloc sigui la òstia,i en el cas de la zona de la Pica d'Estats,per a mi,no ho és.Massa gent,poca aresta i una aproximació i retorn...infernal,per dir-ho d'alguna manera.

Amb me germana Mar decidim sortir abans de les 4 del matí per fer tota la pujada sense calor.Tant d'hora hem sortit que ens hem pelat de fred gairebé tota la jornada.I es que a la muntanya mai es deixa d'aprendre.

L'objectiu d'avui,tant per ella com per a mí,és "tatxar" els cims que ens falten d'aquesta zona,a ella quatre,a mí dos.I quina millor manera que fent una circular trepitjant els 8 cim de més de tresmil metres que hi ha.Som-hi!

Avui la sortida del sol ens ha observat a nosaltres

De seguida arribem a la cota tresmil i comencem a enllaçar cims fins al punt culminant de tots,no sense abans fer la trepada més entretinguda de tot el dia per arribar a la creu de "La Pica"

Contrallum guapu

Aquí la tenim!

Ja ens dirigim al primer cim que em falta a mí,el Cap de la Coma de Riufred,un nom molt fàcil de recordar i que pasa sense pena ni glória per sota la sola de les meves bamves.Tot i així ,li dedico una foto per constatar la fita.

Cap de la Coma de Riufred 3040m.

Continuem poc a poc entrant en calor però sense treure'ns la roba d'abric.La pujada al Montcalm ens sorprén una mica perque cap dels dos la recordava tant llargueta.Sembla que no arribis mai,jejeje

França,com sempre,sota la boira...pobrets

Ens dirigim al punt més calent del dia,la pujada al Sotllo,que com no t'haguis guardat una mica sempre es fà dur.Abans creuem les típiques congestes de la zona on observem tot tipus de muntanyencs.És com veure la tele gairebé.Hi ha el runner ansiós que gairebé es mata per no esperar 20 segons,la noia que han enganyat per pujar a la Pica i que està al fil d'entrar en pànic,els que porten dues dotzenes de gosos fins a dalt,les noies que van en xancletes i top,els que et pregunten on és La Pica i com s'hi arriba....i nosaltres,que segur que desde els ulls dels demés som iguals d'estrambótics.

Arribant al port de Sotllo

Una bona remuntada fins al cim del Sotllo i després ens arribem al Sotllo Nord per acabar els 8 cims que voliem i donar per acabada (si no floreixen més tresmils) la zona de La Pica.
De la baixada...poca cosa a dir.Ara sí que patim calor,però rés que no curi posar els peus a dins el riuet,oi Mar?

Agulla N. de Malavesina 3014 (juliol 2020)

I el premi al primer tresmil d'aquest any se l'emporta.....l'Agulla N de Malavesina!!
Un tresmil dels anomenats fantasmes i que fà uns anys quan vaig fer els tresmils que l'envolten ni tant sols tenia constància de que existia.De fet,amb la meva germana Mar vam haver d'esquivar-lo passant a només 20 metres del seu cim per seguir el nostre camí.De no haver sigut així no haguès pogut viure l'experiència d'aquest cap de setmana venint a "caçar"aquest petitó.

La pujada desde Senet ha sigut ben normal,en relativament poca estona ja soc al refu de Besiberri fent volar la meva nova joguina per captar les millors imatges.Massa tard ha arribat aquest dron a la meva vida,però li intentarem treure tot el suc d'ara en endavant.

Ja no m'entretenc més i segueixo la pujada en direcció al coll d'Abellers,no sense abans haver de calçar-me els grampons per superar les restes del que deuria ser un bon glaciar fà uns anys.La pendent s'accentua i finalment recorro una tartera de sorra i pedra fins al coll o m'aturo a menjar alguna cosa.

Tot i que no és el meu objectiu assoleixo el cim del Besiberri Sud per poder grabar millor amb el dron.Tot un acert.

A l'altra banda hi ha bastanta boira que juga amb les arestes que no fà més que donar un moment més èpic.Estic com un nen petit al parc infantil.

Quan les bateries s'esgoten decideixo no perdre més temps i acostar-me a l'agulla.Una petita aresta aèria i ja la tinc.Començo el descens sense entretindre´m ja que han sonat un parell de trons molt al fons i el sol ha fugit en un instant.

Ni tant sols he arribat al coll i ja estic notant la pluja sobre meu,em dono el màxim de pressa per baixar,crec que d'aquesta no m'hen lliuro.
La baixada pel glaciar la faig lliscant i saltant el més ràpid que puc,comença a caure calamarsa i a tronar molt a prop.La boira no es vol descartar i també m'envaeix pels cuatre costats.Màxima alerta ara mateix per no despistar-me,tot i que sortint de la neu he caigut en un forat al costat d'una roca i m'he enfonsat fins l'engonal golpejant-me la cuixa i doblegant un dels meus pals.

La pedra que cau no és rés comparat amb la impresió que em donen els llams que cauen a la mateixa vall on soc jo.Ès un d'aquells moments que no vols ser aquí però que s'ha de tindre el cap fred per no fer-me mal mentres intento correr fins al refu i no pensar en les corrents elèctriques que dancen al meu voltant.Ràpid,ràpid,ràpid!!

Per fí surto de la boira i diviso el meu destí.Arribo al refugi cansat però content.El gore ha fet una bona feina i només estic empapat a la part baixa del cos.La motxilla ben seca amb la seva funda,així que tots els meus aparells electrics estan bé i la roba de recanvi ben seca.Potser no ho hem fet tant malament,penso...

Després de menjar i reposar continuo baixant de moment sense més pluja,pero a poc de sortir torna a començar a caure més aigua que abans.Arribo al cotxe dins d'una bona cortina d'aigua que m'acompanya fà estona.Ara sí,a descansar i a avisar que tot està be.




Avantcim NE de la Maladeta i incisiu d'Alba (octubre 2019)

Fà tant sols unes setmanes que he passat per aquí,els records són molt vius encara,però en aquella ocasió no vaig venir prou preparat logísticament parlant i arribar a coronar aquest tresmil no va ser possible.Avui amb molta més informació em disposo a tatxarla del meu projecte dels "tresmils",la GRAN diferència és que avui em rodeja una boira espessa que em posarà ben a prova,ho sé desde que he sortit aquest matí del cotxe,tocarà esforçar-se al màxim per esbrinar el bon camí i no encigalar-me.
Porto GPS però no he pogut trobar cap track,en el seu lloc duc al mòbil un parell d'audios del Pika que espero em facilitin la feina.

La dura realitat és que porto quasi dugues hores immers dins la boira i no tinc cap referència de per on tirar.La intuició em diu que em trobo a l'alçada correcte per enfilar-me a l'aresta,però no ho veig clar...de fet,no veig res,i no m'agradaria trepar sense saber on soc i on és el meu objectiu.El GPS tampoc m'aporta una gran informació,així que després d'esperar 20 minuts com un pal a peu d'aresta per si els núvols s'obren una mica decideixo seguir escalant dins la boira seguint l'escletxa que busco per enfilar-me a l'aresta...ja veurem...

Poc a poc vaig trobant tots els indicis que vaig pel bon camí.Segueixo endavant suportant fortes ratxes de vent i sobretot el fred que no em deixa escalar sense els guants...quina curtida avui!

Rondar per aquí amb la roca humida o quasi molla no és el millor que es pot fer,però amb paciència vaig atravessant tots els punts conflictius que em proposa l'audio del mòbil -pas de quart amb bona presa,escletxa,diedre de tercer,caminar...aixó sembla un joc de pistes!-

En poca estona diviso el bloc del cim que sembla posat per fer broma,ja que sobresurt cap al buit i a més,es mou. 


darrera meu la Maladeta

cim agulla NE de la Maladeta 3235

No sé si és perque no veig una merda,pel fred a les mans o pels nervis que estic passant dins la boira del Stephen King,però em sembla que aixó no es mereix la categoria de tresmil...potser si veiés algo més enllà de deu metres m'ho semblaria...en fí
Encaro la baixada tot seguint les indicacions de la segona part de l'audio -buscar repisa de 30 cm direcció Maladeta,destrepar fins el coll,baixada empinada amb sorreta,buscar destrepe de segón,atravessar rimaya...-

Bé,es el moment de calçar-me els grampons i encarar la rimaya que sembla fàcil de creuar,el que no m'esperava és emportar-me un ensurt just en el tram de gel que hi ha abans,els grampons perden tracció i començo a lliscar sense perdre l'equilibri un parell de metres fins que es claven les punxes i em puc aturar molt a prop de l'escletxa profunda que forma la rimaya....-vaaaamonos!!-crido en veu alta amb el cor accelerat.
Aixó em fà atravessar el glaciar amb molta més cautela i prudència (i tensió),el terra és pur gel fosilitzat més dur que el ciment degut a que avui fot rasca i els grampons pràcticament no es claven en aquest gel vell i gris.

Una vegada trepitgo pedra de nou toca anar a buscar el camí al meu segón tresmil d'avui,està bastant allunyat i no he trobat cap track ni camí marcat en ningún mapa,així que recorreré el camí imaginari que he estudiat a casa llegint totes les corbes de desnivell dels meus mapes buscant el pas més recte i asumible fins al coll superior d'Alba,tot plegat un autèntic pedregar de campionat amb puja baixes constants.

L'estratègia em surt collonuda i ja soc en terreny conegut,molt a prop del cim que em vaig passar per alt l'última vegada que vaig ser aquí,de fet,no sabia que hi havia aquest tresmil dels anomenats "fantasmes",així que de nou acabarem feina pendent per aquí.La bona notícia és que de tant en tant la boira que m'ha acompanyat durant hores es retira esporàdicament,no sent el cas del vent que no para de bufar cada vegada amb més insistència.

Aquí sí que disposo de track que em marca exactament on haig d'anar i per on passar facilitant-me infinitament la feina.En pocs minuts asoleixo el cim de l'Incisiu Oriental d'Alba -toma ya!!-


cim incisiu d'alba 3097
Amb els dos cims a la butxaca només queda el passeig de la victória fins al cotxe,tot baixada formant una bona circular,com a mí m'agrada.
En total 8 hores per tatxar aquests dos fantasmes en un dia curtidor.Estic convençut que f'a alguns anys no m'hagués agosserat a posar un peu a la muntanya amb aquestes condicions,però mira ,es veu que hem aprés algo.

Tuqueta de Marboré i Artell (setembre 2019)

Ja només em falten un parell de "corbes" per encarar la recta final de tots els tresmils.Amb una mica de sort i dedicació l'estiu vinent ho enllesteixo,però de moment toca posar-se la roba de fer feina i seguir tatxant cims.Aquesta vegada aniré a visitar els anomenats "fantasmes" d'Ordesa,dos cims que quan vaig començar a col.leccionar encara no estaven acceptats o descoberts.

Aprofitant uns dies de vacances familiars a França m'escapo ben d'hora fins al Coll de Tentes on començo emmig de la foscor total.Com que no vull fer esperar massa a la familia ben aviat accelero el ritme tot seguint la llum del frontal.De seguida arribo al refugi en obres,just una hora fins aquí.Apago el frontal i en menys de 20 minuts catravesso la Bretxa de Rolando en direcció el Paso de los Sarrios,que encra no l'havia fet mai.

El ritme és bó i el dia despunta igual.En una bona estona em planto sota la muntanya de pedres que forma la Tuqueta de Marboré i començo a trepar per la seva esquerra sense seguir cap camí ni corriol ni fites,recte amunt trepant a quatre potes fins arribar a lo que sembla el seu cim.Li faig una ullada al GPS just abans que es mori la bateria i puc confirmar que sóc on volia després de 3h 05'.


Tuqueta de Marboré ó Monyo de Pedres?

Seguint la meva intuició baixo d'aquí per la banda oposada per anar a buscar un corriol que rodeja el Cilindre i que em durà fins al Llac Gelat sense gaires dificultats.D'aquí remunto fins al Coll del Cilindre i encaro l'aresta,al principi ample,fins a l'Artell del Perdut,on els últims passos són més aeris i amb vistes de luxe.
Fà quatre hores que he sortit i ara toca desfer tot el camí.De moment baixo fins al llac a agafar aigua i a treure'm roba que el sol comença a fer de les seves.


Artell del Perdut

Llac Gelat

La tornada és fà més pesada,ja amb molta calor,i amb més mal a les cames...Arribar a la Bretxa de Roland de nou ha sigut un bon entrenament,buff...fins aquí 6h 15'



Bretxa de Rolando
La baixada fins al cotxe la faig en direcció contraria a dotzenes de persones que van amunt,és gairebé la una del migdia i el sol apreta fort,però sembla que la gent d'aquí lo de matinar no els hi agrada.Families amb crios que arriben sense gota d'aigua pensant que el refu està obert o gent més gran asfixiada al voral del camí que arriba al refu emmig de les pujades més fortes.Sens dubte aquest lloc atrau a molts turistes.
En poc més de 7 hores torno a ser al cotxe,on m'estiro una estona al seïent del darrera per pair tot l'esforç acabat de fer.En quan recobro l'alé tiro cap al camping a degustar es macarrons de la Vane :)

Maladetas (agost 2019)

Cada estiu que passa em queden menys tresmils per pujar i els que queden estàn bastant dispersats,aixó implica una bona inversió d'hores que de vegades només es retorna en un o dos cims que no tenia a la llista.

Tot fullejan el manual del Capdevila m'adono que tinc pendent de fer l'aresta de las Maladetas,tot una senyora aresta on podré,amb un bon plantejament,assolir 14 cims de més de tresmil metres!
El negit em recorre per dins durant dies mentre ho plantejo tot dins el meu cap.Que a aquestes alçades de projecte encara pugui enllaçar tants cims es una motivació extra que em desborda.

Aquest any el 15 d'agost cau en dijous i he demanat a la feina el dia 16 per tindre 4 dies lliures on em planto amb la furgo i tots els bàrtols al Plan de Senarta,el meu campament base,per fer aquesta volta i d'altres.

És el segón dia que soc al Pirineu,ahir vaig arribar al migdia i vaig aprofitar per fer una pujada ràpida a un tresmil "fantasma" que em faltava del Circ de Coronas on en poc més de 5 hores vaig pujar i baixar.Perfecte per la primera jornada,tot i que vaig acabar amb molt malt de cap i l'estomac tancat,suposo que fà dies que no pujo a "tresmil" i el cos està flipant.(Llegir la piada aqui)

No han passat deu hores desde que vaig baixar de la muntanya ahir i ja estic llevat i esmorzant uns wikis a punt d'agafar l'autocar cap a Besurta,on començarà la volta que vull intentar.

Caminar de nit és una passada,els pensaments i la foscor fan que les hores passin ràpid tot i estar encarant una pujada mortífera.Al cap de poca estona ja em trobo esbatusant-me amb una trepada per trepitjar  el cim del Gendarme de Alba,el primer tresmil d'avui.
Segueixo a bon ritme enllaçant tresmils,de vegades a tota aresta i sovint baixant d'ella per esquivar els passos més compromessos per despés tornar a enfilar-me.Un bon tute de metres positius i d'orientació,però el cos de moment està responent genial,tot i la pallisseta d'ahir i no haber dormit gens bé,potser l'entrenament exaustiu de l'últim més ha funcionat...

Quan arribo al cim del Pico Mir porto una estona fent comptes mentals,amb els tresmils que acabo de coronar en total en porto doscents! Quina alegria més gran i quantes aventures viscudes en els últims deu anys.

Ja han passat més de 7 hores i em trobo d'avant del tram més difícil d'atravessar,del Pico Cordier fins al Pico Maladeta,tot un repte per lo abrupte i descompost de l'aresta,a més,el camí no està clar en algunes ocasions.

Ressenya en mà començo a esbrinar el recorregut caótic de blocs i pedres que de vegades es desfàn al tocar-los com si fossin un castell de cartes.Poc a poc avanço fins coronar el Pico Collado de la Rimaya,anem bé.

Tot aquest tram,com en moltes arestes del Piri,no permet errors.L'exposició és alta però a la vegada l'experiència en el terreny,la força i el seny fan que no sigui una imprudència circular per aquí,sobretot quan tinc tantes referències i piades d'altres companys que hi han passat abans ,sens dubte,la millor eina que tenim a la nostra era,l'informació.

Sense cap problema a part d'esbrinar el millor pas arribo a la Maladeta,punt on puc dir que s'acaba lo difícil i comença lo cansat,encara em queden dos tresmils per completar els catorze.l'Abadias i l'avantcim NE de la Maladeta (un altre "fantasma") .

Despres de coronar l'Abadias baixo per la terrible tartera en que s'ha convertit el glaciar d'Aneto fins a enllaçar amb el Portillón Superior.No sé quanta estona hi he estat però ha estat un veritable fàstic atravessar tots aquests blocs.Tot i que recordo quan vaig baixar de l'Aneto després de fer la Salenques-Tempestades amb el Pika amb l'estómac totalment descompost i parant a cagar cada 30 minuts...alló si que va ser dur.

Admirant la cresta del Medio

Ara haig de decidir si tirar amunt per tatxar l´últim cim que vull fer o baixar cap a Besurta per agafar el bus que em durà a la furgo i poder trucar a la Vane abans de l'hora límit que haviem pactat.
Em trobo bé de forçes per intentar-ho,però sé que seràn varies hores que sumaré a la jornada i segur que no arribaré a agafar l'últim bús amb tot el que comporta.
L'ambició s'obre camí a dins meu i em trobo encarant l'aresta dels Portillones en direcció al meu objectiu final,400 metres de desnivell em separen de la meva gesta personal,però el desnivell serà el de menys,refiat que seria fàcil no m'he informat prou bé d'aquest itinerari i escalant el primer resalt m'adono que em costarà bastant baixar per aquí després de coronar,ja que no porto corda.

 La solució que se m'acut és anar a buscar una vira lateral que intueixo prou bona per pujar i baixar despés,i oblidar-me d'anar a plena aresta,així que canvio l'itinerari i la vaig a buscar.

Rés està anant com jo vull.Aixó no és un camí ni és rés.Em trobo clavant les ungles a la sorra que hi ha entre els blocs penjat a uns cent metres per sobre la tartera que ocupa el glaciar de l'hivern.El lloc és molt precari i tots els blocs que toco amb mans i peus es desfan i cauen quasi en vertical fins fer un soroll estrèpit que m'acollona encara més.
Em posso serio amb mí mateix i decideixo utilitzar tots els sentits en posar-me en un lloc segur i fugir d'aquesta paret que m'ho posa tant difícil.El primer que faig és no fer res ràpid,fer moviments de ballarina de balet i tantejar-ho tot dues vegades decidint la millor manera DE BAIXAR.
Poc a poc tinc la tartera més a prop i per fí després de mal·leir-ho tot unes quantes vegades estic "a terra ferma".

Assegut en un gran bloc em miro el cim que no he pogut aconseguir,podem dir que m'he quedat a la meitat,però content d'haver sabut gestionar una situació límit i adonar-me a temps que havia de recular.
En fí,haurem de tornar i encertar millor la jugada.Em poso a buscar el llarg descens en busca del bus que encara estic a temps d'agafar.En total he estat 13 hores amb 2300 metres positius i 13 tresmils aconseguits.Quina gran jornada!! Estic molt content,tant que tot i tindre butllofes als dos peus i el cos adolorit,quan arribo a la furgo començo a preparar la motxilla per anar a fer més tresmils demà.Aniré a la zona del Neouvielle,a França.(Llegeix l'aventura aqui).
Bona nit.

Neouvielle (agost 2019)

Tercer dia consecutiu caçant tresmils.Ahir vaig dormir algo millor amb els 13 cims aconseguits (aquí l'aventura),així que avui,tot i tenir butllofes als peus i dolor per tot el cos,m'he arribat fins a França per intentar una volta per coronar els cims que em falten d'aquest sector.

He tardat dues hores en arribar de Benasque fins aquí i encara m'haig de preparar per la marxa,així que començo a caminar gairebé a les 11 del matí,cosa inusual per mí,però tinc marge fins les 21:00 h, sinó hauré d'acabar amb el frontal que porto dins la motxilla.

Una petita part del camí la reconec de quan vaig vindre a fer el cim del Ramougn,quina escalada mes collonuda! Ara,vull tatxar els altres cinc tresmils que hi ha en aquesta zona,pero vull evitar escalar l'aresta de Tres Consellers,la via més directe i sensata per escalar el Neouvielle.Hauré de fer una volta monumental per evitar aquest pas,ja que és massa exposat escalar-ho sense corda.

El lloc és una passada de guapo,llacs per tot arreu,animals salvatges,roca bona a les arestes...disfrutant com un nano!
Arribo a l'última punta de l'aresta i ja porto 4 dels 5 cims que vull coronar.Aquí el normal seria recular pel mateix camí i escalar l'aresta dels Tres Consellers,però jo començo a baixar per un mar de blocs infinit en busca d'una bretxa que està a l'altra banda de tot,la Bretxa Chausenque, i que em donarà accès a la via normal de pujada caminant al Neouvielle,tota una senyora volta.

He baixat de tresmil metres a 2650 per encarar la pujada a la bretxa,quina matada i quin sol que carda en aquest desert de pedra que he tardat quasi dues hores en atravessar,bufff...

La pujada és dura,no corre ni gota d'aire i el sol castiga a cada passa que faig.La bretxa sembla allunyar-se a mida que passa el temps,m'haig d'esforçar molt per atraparla pero tot és questió de temps i perseverança,per fí arribo i ho faig saber amb un bon crit que em regenera,ara em llenço cap a l'altra banda on dona l'hombra per començar la pujada al Neouvielle,l'últim del dia!

Per sorpresa meva em trobo un rierol que surt entre els blocs de pedra granítica,em llenço a beure aigua com un boig mentre uns francesos em miren sense compendre res,i es que fà estona que em raciono l'aigua de la motxilla.Ara sí que ho veig tot més clar,amunt,amunt!

La pujada no la regalen gens,o es que ja estic esgotat dels dies anteriors,però em costa una bona estona arribar al cim,fins i tot m'he desorientat i he donat alguna volta extra per no estar pendent del GPS.Tant se val,només em separen uns metres per culminar una volta circular de cinc estrelles,unes passes més i torno a esclatar de content just al costat de la fita del cim,quantes emocions juntes! 19 tresmils en les últimes tres jornades,quina passada!

Ara em poso serio per baixar d'aquí buscant un camí que no tinc marcat al GPS i que és a la banda contrària del ascens,es una paret força inclinada però hi han unes vires que la recorren i que fan perdre alçada ràpidament,a més,algunes fites ajuden molt a no despistar-se així que arribo a la pedrera ràpid i amb èxit.

Després d'una booona estona saltant de bloc en bloc arribo al fons de la tartera i agafo el corriol que em durà a l'ùltima pujada fins al coll anomenat Pas del Gat,un bon regalet de doscents metres per despedir la jornada.
Exhaust pero satisfet arribo a la presa despés de 10 hores envoltant el Neouvielle,són les 21:00 h,aconseguint una tercera jornada memorable.

La seguent nit no descanso gens bé,he dormit a l'aparcament de la presa que està vora els 2mil metres i crec que el cos no s'ha relaxat en absolut.Aixó,amb els peus destroçats fan que deixi córrer l'última jornada pirinenca que tenia prevista i marxi cap a casa.No em puc queixar,el que he fet aquest pont no ho he fet mai,encadenar tres dies d'alta muntanya és molt dur.Ara toca disfrutar de la feina feta pel resto de la vida.