Cósterillou (setembre 2017)

Com ja és de costum,el Pika i jo començem a caminar just passades les quatre del matí mentres la Judit es queda "custodiant" la tenda fins més tard,ja que farà una excursió diferent a la nostra.
Avançem pel GR deixant enradera l'embassament de La Sarra i anem direcció al refugi Respomuso,on tardem gairebé dues hores fins arribar.Aquí prenem la cruïlla que,ja amb forta pujada,ens porta fins a les faldes dels cims més alts.




En aquesta ocasió no m'he informat gaire de la ruta,bona part serà sorpresa.Se que tindrem que escalar i progresar encordats degut a la dificultat de l'aresta,que tot i ser curta comparada amb d'altres,segur que ens posarà a proba.

Començem a trepar el primer tresmil,l'agulla d'Ussel.Anem en ensamble de 15 metres on procurem intercalar sempre dues assegurances entre nosaltres.Estem txalan molt i cada vegada la roca és millor.En poca estona ja som al cim i veiem el que ens queda per davant,una bona aresta ben afilada i aeria,però el que més resalta és la neu i el gel acumulats entre les roques de la cara nord..





Com era d'esperar,la neu ens fà avançar molt a poc a poc i ens impedeix,de vegades,trobar el pas més assequible per superar les dificultats.El Pika va al devant i es curra tot el troç fins a la formació anomenada arc boutant que hi ha just abans de la Torre Cósterillou.Fins aquí ha sigut una aresta realment xunga...la neu no ha ajudat gaire però la feina bruta ja està feta.




Li prenc el relleu al Pika a peu de "torre",em carrego de friends i bagues i començo a escalar el primer llarg del que diuen és el tresmil més dificil del Pirineu,no sense alguns dubtes sobre com anirà tot.Comença per una canal de tercer grau bastant dreta,la roca és immillorable,aquesta serà la clau per disfrutar del moment,tot és molt segur i es pot assegurar fàcilment.Arribo a la reunió intermitja i recupero cordes perque puji el company.És un lloc màgic,emmig d'una escletxa penjats de la reunió que dona inici al segón llarg i al pas amb més grau,una tibada "sense peus" de quart.De seguida accedeixo a un munt d'escletxes on m'asseguro amb els catxarros i tiro amunt fins al cim on llaço un bloc per montar reunió i acabar de planxar el segón tresmil d'avui,tomaa!




Allà mateix tenim el ràpel de 20 metres que ens porta a la seguent escletxa i on comença una trepada divertida fins la part més alta de l'aresta on ja tenim el Balaïtous a tocar.
Després del tercer cim apretem el ritme per veure si és possible enllaçar l'aresta de las Frondellas,però ens adonem que anem algo tardet i decidim encarar la llaaaarga baixada fins a La Sarra.

Excel·lent aresta la d'avui,difícil però amb roca galàctica que fà guanyar confiança mentres progreses entre els blocs.Bon "finde" amb bona companyia!









Lézat-Crabioules (agost 2017)

Quí no ha escoltat parlar d'aquesta temuda aresta? Quí no ha al·lucinat amb les fotos vertiginoses d'internet? Respecte és el que desprén el seu nom,LÉZAT,i per fí després d'anys de mirarla de reull he trobat el company i el dia ideals per atacarla.

Després d'unes hores dormint com bebès a sobre d'aquest matalàs inflable sortim de la tenda per prendre un cafè i uns wikis per despertar-nos lentament,són les 3 de la matinada i anem cap al Pont de Literola on comença l'excursió d'avui.En un no rés ja estem acumulant metres i remontant la vall en direcció a l'Ibón Blanc de Literola emmig d'una foscor absoluta on el G.P.S. ens ajudarà en algún moment.

Tot just comença a despuntar el dia i nosaltres ens aturem a agafar aigua en un rierol després de dues hores i mitja de pujada,ja ens falta poc per passar pel coll que ens dona accès a França i que ens mostra una perspectiva brutal de tot el que envolta al llac de Portillón,arestes,saltants d'aigua i verticalitat en estat pur,sóm a un dels llocs més salvatjes del Pirineu,impresionant!


Llac de Portillón amb un munt de tresmils custodiant-lo

Per accedir a l'aresta que volem fer tenim que baixar en direcció al refugi fins trobar la ruta normal que puja al Pic Lézat i d'allà començar a crestejar,ja que la volem fer en direcció oposada al que és habitual.

A la baixada del coll hi ha una congesta de neu sobre la immensa tartera,no és gaire inclinada i deseguida ens adonem que les bamves s´hi enfonsen un parell de centímetres,perfecte per baixar ràpid.No perdo el temps i agafo la davantera a tota màquina,tot và genial i estem guanyant força temps.M'adono que just al davant meu el terra brilla com un mirall així que la seguent passa la faig amb intenció de baixar la velocitat,el gel apareix i vull frenar com abans millor,però en milèsimes de segón estic lliscant d'esquena glaçera avall mentre em subjecto el canell que ha picat a terra més fort que cap altre part del cos.Abans d'aturar-me els bastons del Pika passen pel meu costat i comprobo al girar-me que ell també ha lliscat sobre aquest acer blanc al mateix moment que jo emportant-se un bon cop també.No puc més que mal·leïr el moment que m'he refiat com un pasarell mentre aguanto el dolor que em fà a la mà.Miro al Pika i sense dir-li rés faig un moviment d'aprobació amb el cap.Ell ho entèn de sobres,m'he fet mal.

Passats uns minuts prenc la decisió de seguir fins al Pic Lézat on no s'ha de trepar en excés i allà decidir què fer.Per sort,el dolor no és exagerat mentre no recolzi la mà en lloc,així que allà on ho necesito poso el colze per equilibrar-me i tiro amunt.
En un moment de la pujada m'aturo i em dirigeixo al Pika per intentar trencar aquest silenci que portem entre nosaltres:
-Tiu,jo aniré fent mentre pugui,però tú m'hauràs d'ajudar,sobretot amb els ràpels.
-Fet! (em contesta admitint que la corda penjada a l'esquena l'està martiritzant una mica...).


Primers passos aeris

Al arribar al Pic Lézat portem quasi 5 hores i mitja,un xic més del que voliem però seguim tirant endavant,ara comença lo bó,lo difícil i lo somiat un miler de nits.Començem a cavalcar per fils de roca,trepar i destrepar escletxes d'infart que fan que la progresió sigui lenta i entretinguda,montar ràpels i decidir el millor camí que no sempre encertarem,sobretot a la baixada de la tercera agulla on agafem el camí incorrecte i ens tenim que espabilar montant ràpels extra i prenent decisions entre els dos que ens portin amb seguretat pel bon camí,i es que aquí és on ens complementem de debó com a cordada,alertant al company del que no veu o no fà correcte o donar algún consell per superar algún pas delicat o exposat.




Pràcticament tota l'estona ens movem encordats en ensamble,posant més o menys assegurançes entre nosaltres depenent de la dificultat del moment,o no posant rés i simplement jugar a passar la corda entre els blocs i gendarmes que pararien una possible caiguda.Avançem amb seguretat cap al final de l'aresta on la disfrutem molt amb els seus passos aeris i on és més fàcil orientar-se.El Pika va al davant quasi tota l'estona donant-me un punt de tranquilitat amb la meva mà tocada,tot i que l'ibuprofé m'ha anat genial pel dolor la tinc força inflamada i sensible als cops.




En algo més de cinc hores arribem eufórics a l'últim tresmil de l'aresta Lézat,el pic Crabioules occidental.No anem sobre l'horari ni en condicions per tancar tota la ruta planejada inicialment,però seguirem enllaçant tresmils,ara per l'aresta dels Crabioules,que creiem tots dos que no ens donarà cap problema...ilusos...

La segona part de l'aretsa ens fà montar més ràpels que els que recordàvem tots dos quan vam passar per aquí per primer cop,és com si la dificultat hagués augmentat durant aquest temps.Ens trobem amb passos curts però molt exposats a l'hora de passar-los on la nostra actitud comença a mermar-se dessitjant sortir de les dificultats...potser ens hem relaxat pensant que teniem fet el més difícil...

Arribem per fí al que hem decidit que serà l'últim tresmil del dia,després de més de 13 hores i 11 tresmils decidim encarar la baixada cap a la vall en busca de la carretera,no sense abans aixecar-me emocionat per la feina feta i cridar amb tota la meva força: -Per fí he fet "Lézaaaaat"!!




Astazous (juliol 2017)

Un altre sortida expres amb el Pika per fer un entrenament alpinrunning a la vall de Pineta per coronar dos tresmils,el Gran Astazou i Petit Astazou.Intentarem anar ràpids per evitar les anunciades plujes de la tarda.
La pujada al Balcó de Pineta la conec sobradament,1200 metres ininterromputs d'escalada fins al llac de Marboré.Són les 7:00 de matí i començem a bon ritme,tant que per primer cop,i no sense esforçar-me al màxim, aconsegueixo que el meu company renegui amb el ritme que imposo.

Part final abans del Balcó de Pineta

Nord del Mont Perdut

Equipaso!

Com era d'esperar el Pika agafa el capdavant i em dona un relleu que em fà mastegar acid làctic fins endinsar-nos a la profunda boira que ens esperava fregant els tres mil metres i que ens fà aturar-nos un parell de vegades a mirar el G.P.S. per esbrinar on som i localitzar el Coll d'Astazou.Aquí aprofitem per abrigar-nos,ja que la boira ens empapa i fà entrar fred.




Arribem al primer cim,el "Petit" en 2h 40'.Com que no veiem una merda no ens entretenim gaire,només ens aturem a parlar amb una parella d'excursionistes abans de coronar el "Gran" en 3h 10' .Quin entrenament ens estem currant i quina pena no poder veure tota la vessant francesa,sens dubte el millor ens ho em perdut.


3.071 m.

Ara comença el veritable patiment per mí.Després d'estar uns 10 minuts al cim ens llencem a desfer el camí de pujada,el Pika es converteix en porc senglar i es venja de mí baixant a tot drap.Jo només puc que esbofegar i seguir-lo de lluny.
L´últim quilómetre el fem com ens agrada,rotllo competi esprintant com si lideressim la últra del Mont Blanc,fins i tot els guiris ens animen.Arribem a l'aparcament on aturem el crono amb només uns segons per sobre de les 5 hores,20 km i 1900 m+ de pura diversió...ah! i dos tresmils més tatxats de la llista :)


No,realment no vam disfrutar,hahaha...
Quadro de temps

Mont Blanc 4810 (juny 2017)

Obro el ulls emmig d'un mal de cap incesant.L'alarma del mòbil del Lluís fà que arranquin algúns riures a l'habitació del refu.Segur que fà estona que sona i no l'atura.Li dono un copet perquè es desperti,és hora d'aixecar-se tot i que ell s'hi tomba.Després d'un altre copet li dic; -Và,ha arribat el moment.

No sabria com definir la nit que hem passat aquí al refugi Goûter,jo ja tenia mal de cap abans del sopar que ens van donar ahir...bueno,sopar per dir-ho d'alguna manera perquè la porqueria que vam ingerir m'ha fet anar al vater alguns cops durant la nit.Ara són les dues i baixem a esmorzar alguna cosa,després anem a la sala del material i ens preparem per batallar durant hores a l'ascensió a la muntanya més alta d'Europa.

Sortim a la porta del refu a 3834 metres i ens encordem.Són les 2:40 AM i la nit és bona.ENDAVANT!

No passa massa estona que encarem,dins la foscor absoluta només trencada per les llums dels pobles de les valls tres mil metres per sota nostre,les rampes del Dome de Goûter,el primer esquall a superar i que en principi no havia de donar cap problema,dic en principi perquè a cada pasa que dono el meu cos em maltracta amb símptomes de mal d'alçada que arrastro des d'ahir.El pitjor a part del mal de cap i els marejos és la sensació de son.Em pesen les parpelles i en qualsevol moment em deixaria caure de costat i em quedaria tombat a la neu amb molt de gust.Segueixo caminant per honor,per orgull i perquè no dir-ho,per collons!
En tot moment penso en la peque i en què li diré si abandono ara, "no filla,el papa no va pujar al Mont Blanc perquè tenia son..." i una merda! Faig gala del meu pedigrí i avançem sistemàticament un pas rere l'altre a poc a poc però sense aturar-nos.El Lluís tiba de mí sense parlar,no fà falta,ell ja s'ha adonat que vaig tocat i només acabem de començar.Em molesta tot,la corda,la música,el soroll del gel sota els grampons,però avançem metre a metre fins que arribem al cim del "Dome" a 4300 metres i ens aturem a menjar una barreta,jo no sé on mirar,ja que desde aquí es veu per primer cop TOT el que ens queda fins al cim.Segueixo pensant que no ho aconseguiré.


L'albada és un moment increïble,i la pujada a afrontar,més.


A partir d'aquí es baixen 60 metres fins el coll del mateix nom i es comença,ja amb una mica de llum natural,la pujada fins al cim.Increïblement el meu malestar s'està convertint en ganes de caminar,parlar,pujar i disfrutar.No m'ho puc creure,les meves forçes estàn tornant a mí.Cada passa que dono és millor que l'anterior i començo a aixecar la moral.Per contra,el meu germà Lluís està caient al mateix pou del qual he sortit jo fà poc.Li costa un munt donar les passes i es queixa de fred als peus.Fà un esforç titànic per arribar al refugi d'emergància Vallot situat a quasi 4400 metres i on em decidit aturar-nos una estona.

És aquí on el meu cap em fà una mala passada i no em deixa veure la realitat del moment on el meu germà està patint de valent amb el mal d'alçada que li afecta amb molt de cansament i fred als peus i mans,no és un cas extrem ni molt menys però no comprenc com ha defallit tant en tant poca estona.Soc una mica egoista i penso que només és cansament ignorant les consequències de l'alçada.Més tard em sabria greu no haver prestant més atenció del que succeïa.

Els següents metres es redrecen molt i és molt dur avançar,ara jo vaig davant i en ocasions la corda es tensa entre els dos,cada vegada que miro enradera el veig amb el cap ajupit agafant aire.De tant en tant li envio alguna paraula d'ànim però la feina més dura l'ha de fer ell,i ho sap fer de sobres,ell també està programat per patir i segueix caminant,escalant i pujant aquesta muntanya.


La lluita és dura


Patint com mai arribem a un replà on sense perill de caiguda ens retrobem i menjem alguna cosa.És evident que l'aclimatació que hem programat per vindre aquí ha estat totalment insuficient i penosa.Encara ens queda molt i el Lluís no millora.Em diu que vol baixar,és el segón cop que ho diu.No sé què dirli,jo també he passat per aquí fà unes hores.
Portem cinc minuts aturats i finalment li dic que fagi lúltim intent,que ho provi per última vegada,que anirem al seu ritme,ell al devant.Li dono uns glops de cafeina pura i algo de menjar energètic i tira cap amunt,és un pura sang i no es rendirà,ell també pensa en la seva filla,la meva neboda,amunt collons!

Em decidit desencordar-nos,ja que tant ell com jo no ens veiem en condicions d'aturar una caiguda en cordada,seria imposible amb aquesta pendent,només amb la tibada de la corda ens arrancaria de l'aresta cap a la vall en fraccions de segons.És una decisió comuna que només es pot prendre en el moment si les condicions ho requereixen.


Aresta final amb alguns alpinistes de tornada


Passen els metres i seguim endavant,sembla que la batalla evoluciona bastant bé,devem estar vora els 4700 metres quan ens començem a creuar amb alpinistes que em conegut al refu i que ja van de tornada.Els felicitem i ells ens donen ànims.Les arestes que estem recorrent ara són per quedar-se sense respiració en un dia asolellat i sense vent.Ara sí,sabem que arribarem,tots dos pujem sense excesius entrebancs,disfrutant del que estem apunt d'aconseguir després de molts dies somiant desperts amb aixó,el cim del Mont Blanc!


Cada vegada que miro enradera em quedo sense respitació


L'aresta deixa d'inclinar-se per oferir-nos una arribada sencilla i plaentera on després de clavar el piolet al gel ens abraçem.Són les 8:00 AM....CIM!! Ningú més alt i feliços en tota Europa que nosaltres.Moment per pensar en els que més estimem,fer trucades,fotos i vídeos,observar el món als nostres peus i reflexionar de lo bonic que és tot.Com una muntanya,una afició,un somni,un germà i una familia em pot donar tant.Ha costat molt arribar aquí i no parlo de les últimes cinc hores,sinó de l'esforç económic i familiar que ha sigut tot.No és sencill però acabem de demostrar que sí és possible i que no s'ha d'esperar tant per fer coses que de debó desitjes.





Salenques-Tempestades (agost 2016)

Fà gairebé 5 hores que espero que soni l'alarma del móbil,ja estic fart d'estar aquí aturat dins la tenda.Sense haver dormit rés em començo a preparar,en mig d'una foscor absoluta,per una jornada de muntanya dura,molt dura.Avui faré,junt amb el Pika,una de les grans,una de les difícils,una de les temudes...

Son les 4 AM,fà una hora que estem desperts i començem el pateo ràpids i animats cap a la vall de Barrancs.Acabem de sortir de Llanos del Hospital amb les motxilles que ronden els 12 kilos cada una.Impossible alleugerar més sense desfer-se d'estris de seguretat.Emmig de la foscor i seguint la llum del frontal caminem amb màniga curta i suant cap a l'aresta reina del Pirineu,Salenques-Tempestades a l'Aneto.

En quatre hores som trepitjant el primer tresmil,el primer de nou que en farem avui.Anem just sobre el temps previst.En aquesta ocasió i per motivar més si cal la nostra gesta,intentarem baixar de les 12 hores el nostre recorregut,"de llanos a llanos".Hem començat bé.


Primer moç del matí

Es començen a succeir metres d'aresta granítica fins que ens trobem davant el primer gendarme,on ens encordem per atacar la successió de llargs per escalar.El Pika s'ho curra i em deixa a mí al davant,ja que ell ja els ha fet anteriorment.Moment per txalar posant friends "a caldo" per tot arreu.El grau,de moment,no passa de IV i les fisures són de pel·lícula,arribo a la reunió que s'anomena "la Pajarita".El Pika recull tot el llarg i encaro el seguent amb ganes.En una estona ja estem escalant la Torre Salenques,quanta emoció en un lloc tant petit per posar els peus,només hi caben dues persones al cim,el Pika i jo,acabem de "planxar" un dels tresmils més cotitzats del Pirineu!


A mig conquistar la Torre 

Només cal observar l'ombra...

Anem amb ganes i energia però també vaig mirant de reull el crono i li faig un comentari al Pika que serà un auguri del futur:
-Estem invertint molt temps als llargs d'escalada,tiu...(li dic).
Després de rapelar iniciem el seguent llarg d'escalada,el Primer Resalte de Salenques,quina pintaca!Torno a anar al devant i comença la festa de fisures i anar encastant catxarrets per assegurar-nos.Escalo pel fil de l'aresta amb les dues vessants a la vista mente vaig encastant els peus dins les fisures per seguir pujant fins la seguent reunió.D'aquí uns passos de V assegurats amb tres pitons fins dalt el cim.

Aquí decidim guardar la corda i anar grimpant per l'aresta,ja que els llargs d'escalada s'han acabat,tot i que l'aresta no deixa de ser exposada en quasi tot el moment.
Mentre avançem noto com l'estomac m'envia unes punxades fortíssimes a modo d'avís de que algo no rutlla,en pocs minuts estic doblegat sobre una roca amb una mà apretant la panxa.El Pika,sorprés,em pregunta què em passa,jo no sé què explicarli,només li dic que tinc dolor a l'abdomen i que continuaré com pugui.
Començo a salibar en excés i crec que vomitaré tot el que he menjat de fà dos dies,però  a mida que passa el temps em vaig recuperant i els dolors desapareixen,per fí torno a disfrutar del moment...


Gràcies al Refugi Vents del Cadí

Observo el crono i ja sabem que no estem clavant els temps propostos,tot i així no ens atabalem i continuem a bon ritme.A la poca estona ens encigalem cap a la vessant que no toca i ens costa reconeixer per on em d'anar,endavant,endarrere,amunt,avall...un munt de temps perdut fins que retrobem el camí correcte.Pot semblar absurd perdres en una aresta,però la cosa no és tant fàcil,de vegades no veus el bon camí,tens un munt de blocs verticals just al davant i has d'anar a investigar,sobrepassar aquell bloc que et tapa la visió,anar un xic més enllà per poder obrir la perspectiva i adonar-te que el pas està barrat per una paret vertical de 100 metres,llavors et toca recular i quasi sempre t'autoculpes de no haver-ho fet diferent d'un bon principi.La pèrdua d'energies aquí pot ser una questió molt important per acabar bé o amb problemes.

Sobrepassem el Margalida i el Tempestades i continuem a la caça de la Punta Bretxa Tempestades,on ens torna a passar el d'abans.
-Per on co..ons es và!?
Seguim perdent minuts d'or fins que assolim,per fí,el cim del nostre seté tresmil.
Com que no trobem la instal·lació de ràpel desgrimpem tot fins la bretxa Tempestades.Aquí decidim encordar-nos i progressar en ensamble en busca de la Espalda de Aneto.


Observant la immensitat

A plena feina

La cosa es fà llarga,és un tram molt entretingut amb bastanta verticalitat i ens anem assegurant entre els dos amb la corda que ens uneix mentre naveguem per la cara que dona als Russell.Arribo al cim de "la espalda"amb mal de cap però content de tindre l'Aneto a tocar.Ens fem unes fotos i sense intenció ja de batre cap temps continuem el nostre camí.A cada passa que faig el meu malestar augmenta de forma exponencial,potser fà estona que no menjo o no m'hidrato bé....no ho sé però vaig zombie perdut,menys mal que el Pika em tiba una mica de la corda pels últims blocs abans de coronar el rei del Pirineu,emoció màxima plorant com un bebé arribo a la creu metal·lica i la golpejo amb ràbia però molt content d'haver conseguit fer una de les grans.Portem 11 hores 30 minuts.


Moments de dedicatóries

I emocions

Ens fem totes les fotos de rigor i ens prenem uns minuts asseguts per menjar i beure,aviam si així em recupero una mica.Comença la baixada pel patètic i derruit glaciar de la cara nord de l'Aneto,primer a bon ritme però en poca estona,ja a la part de blocs de pedra,l'estomac m'obliga fer una parada in extremis per evacuar tot el contingut de la panxa,bé,el poc que queda perquè ja és la tercera vegada...
Continuo pas a pas amb una pàjara de campionat,li dic al Pika que al Portillón Superior vull parar a intentar menjar algo amb l'esperança de no vomitar-ho.
A part dels fruits secs he pres uns glops d'una ampolleta amb cafeina que sembla que tolero bé,tant bé que a la poca estona em posso davant el Pika per apretar el pas i que ell em torna la gesta fent el mateix encara més ràpid,portem 14 hores i és el moment de morir amb les botes posades,accelerem a tope durant tota la baixada fins al refu de la Renclusa passant per sobre les pedres flotant,quasi volant,estem pletórics!Seguim corrent fins la Besurta on passem de llarg sense aturar-nos fins a Llanos del Hospital on arribem després de 15 hores 30 minuts desfets i eufórics a parts iguals.Moment per anar a buscar cobertura pel móbil i avisar a casa de que estem bé i anar al bar a per un parell d'entrepans i unes cocacoles...la tornada en cotxe encara serà més llarga...

La Munia (juliol de 2016)

Arribo a l'aparcament de Petramula just a l'hora que desitjava per començar a pedalar una estona.Es mitja tarda i tindré temps de sobres per pujar fins al cim del Pico Liena de 2605 metres d'altitud,aixó si els núvols amenaçadors no es mouen d'on son.


Comencem la pujada per pista en bon estat

Es tracta d'una pista ample sense dificultats més que les del desnivell que s'ha de superar.Jo m'ho prenc amb calma i vaig fent fotos del paissatge,les vaques i de tot.Es un lloc verdaderament bonic.En tot moment es veu a l'horitzó la cara nord del Mont Perdut,els cims més alts que coronen tota la vall de Pineta,el Robiñera i la Múnia a tocar...


El paisatge és espectacular

Quatre gotes cauen sobre mí que fan que acceleri el ritme,però a l'alçada que estic m'ofego a l'instant,així que torno a reduïr i segueixo tranquilament ja que sembla que el plujim no passa d'aquí.


Selfie en grup

Després d'una hora i mitja i uns 700 metres positius arribo al cim on la boira cubreix gran part del cel.Toca abrigar-se per la baixada que segur serà llarga.
Després de 15 minuts baixant i per no perdre costum,rebento la roda del darrera.Amb el mal que em fan les mans de tant frenar i la rasca que fà decideixo seguir fins el cotxe amb la roda tal qual.En cinc minuts més ja hi arribo .


Cim!

Començo la jornada del diumenge a les 6:20 del matí.Surto del cotxe per escalfar-me un bon café i esmorzar alguna cosa.Tot just comença a clarejar però ja hi ha gent que caminen cap amunt.El dia promet ser molt bó.


El dia es desperta 

Al poc de sortir de l'aparcament intento imposar un ritme suau que no em desgasti massa,he decidit,tot i portar les bambes,que m'ho pendré amb calma.
Desseguida m'adelanten un pare amb el seu fill a tot gas,s'aturen a creuar quatre paraules amb mí i em diu el pare que és el primer tremil del nano i que van a fer el Robiñera.Jo el felicito i li dic que amb el ritme que duen a l'hora de dinar estaràn a casa,a lo que el chaval em contesta tot content que estaria bé...
Ells tiren al davant amb el seu ritme sense adonar-se'n que agafen una cruïlla equivocada tinguent que rectificar i fent que jo tranquilament passi al davant amb bastanta distància guanyada.Ja no els vaig tornar a veure.

La pujada fins al collado de Las Puertas la conec una mica de vindre aquest hivern passat a intentar el Robiñera,però ara a l'estiu m'agrada més.És molt agraida.

La zona dels llacs és preciosa i tranquila,poc a poc guanyo metres camí del coll de La Munia.
Un cop al coll comprobo el que hi ha a l'altre costat i no puc més que dir en veu alta un "Cullons que guapo".
I es que no m'esperava aquest paisatge tant vertical i salvatge.


Encarant l'aresta cap a la Munia

Aquí comença la grimpada per aresta fàcil fins al pas del Gat,un tram més vertical amb una fisura que el recorre i que facilita superar-lo.Després més grimpada fins a l'espectacular pic de La Munia,primer tresmil del dia que assoleixo en tres hores i que em deleita amb les vistes.


La Munia

Després de menjar algo i xerrar amb els excursionistes que portava al davant continuo en direcció al Pic Heid amb intenció de coronar tots els tresmils de la zona.Després hauré de desfer el camí per tornar,ja que desde Petramula no es pot fer una circular.Bueno sí,però seria inhumana de llarga.


L'aresta que faré fins al Pic Heid

La Munia desde la Pequeña Munia

Abans d'arribar al Sierra Morena,un altre tresmil,m'enxampen dos alpinrunners que tenen la mateixa intenció que jo i que m'ofereixen anar junts.Suposo que la meva indumentària em delata.
Decidim entre els tres esquivar el tallat que baixa del Sierra Morena per un "sender" que rodeja el cim.Es tracta de passar per una pedrera descomposta,bastant inclinada i sincerament,sense rastre de sender o rés que se li assembli.Tot i així arribem ràpid de nou a l'aresta.


Vorejant la destrepada de Sierra Morena

Aquí decideixo,donades les meves noves intencions,deixar la motxilla que porto,ja que el pés extra em fà dificil seguir als meus nous companys,el Roger i el Xavi que no veas com se les gasten,no afluixen en cap moment,saltant grimpant i corrent per l'aresta.Estan molt forts i m'encanta haver-los trobat i que m'haguin animat a anar amb ells.


Troumouse

Verticalitat cap ambdós costats

Aixó és el que diuen que no s'ha de fer...

Els minuts passen i arribem al Pic Heid,punt de tornada.Ha passat una hora desde que estavem a la Munia.
Mentre ells menjen alguna cosa jo començo a enfilar el camí per tal de guanyar una estona.El dia no pot anar millor i m'ho estic passant bomba descobrint un lloc que no em pensava que fos així de vertical i grandiós.


Roger,Xavi i jo al Pic Heid,al fons la Munia

Nord de la Munia

Toca tornar

Assenyalo la trepada de tercer grau de Sierra Morena

Arribo a la motxilla i ara em toca a mi menjar i beure una mica mentre ells negocien la trepada al Sierra Morena.No sembla difícil però sempre impresiona algo que es mitifica tant a internet i que fins que no hi ets present no pots valorar segons els teus criteris.
Així que ja amb la motxilla a la espatlla m'agafo a les preses i fisures per començar a escalar aquests 40 metres.El més dificil és al començament on hi ha una tibada forta amb alguna roca dubtosa.El més dificil,per suposat,és enfilar-se aquí amb una motxilla tant gran.El resto es fà bé i ràpid fins al cim.


Arribant de nou a la Munia

Passem per la Munia i ens aturem a lleguir la ressenya que porto per atacar el Robiñera sense baixar gaires metres.No queda gaire clar però decidim des d'aquí per on volem passar.Sense perdre temps començem a baixar en direcció al Pas del Gat,on tot just després sortim de l'aresta per atacar l'últim tresmil de dia.


Descens cap al Pas del Gat

Estudiant com atacar el Robiñera,el cim de l'esquerra

Destrepada del Pas del Gat

El Robiñera cada cop més a prop

Aquest parell van gas a fondo i de tant en tant m'han d'esperar.A part que estan bastant més forts van molt lleugers de pés.Realment son dues cabres que no s'aturen davant de rés.Decideixen per on passar quasi a l'instant que avançen,ja sigui trepant o atravessant glaçeres.La veritat és que em treuen molta feina bruta,ja que jo només els haig de seguir.


Atravessant congestes

El ritme em fà bufar

Després de trobar sense cap inconvenient,excepte el fortíssim desnivell,el millor camí al cim,arribem molt contents i suats per fer-nos unes fotos i celebrar que hem assolit el cim de tots els tresmils de la Munia.
Els hi dic que baixaré al meu ritme i que ens veurem al cotxe,ja que sé que a la baixada apretaràn encara més i no em vull trinxar.


Cim del Robiñera amb la Munia de fons

Començant l'últim descens

Aprofito per menjar,fer fotos i començar la baixada per la via normal que discorre per una pedrera amplíssima amb un corriol que serpenteja pel centre.Sense poder evitar-ho començo a trotar,córrer i saltar entre pedres tot seguin el camí de baixada.
Ha estat genial descobrir que després de 7 hores de marxa encara puc accelerar durant una bona estona sense patir en excess i arribar al cotxe emborratxat d'endorfines.


Impresionant tartera fins al Collado de las Puertas

Taula de temps