Salenques-Tempestades (agost 2016)

Fà gairebé 5 hores que espero que soni l'alarma del móbil,ja estic fart d'estar aquí aturat dins la tenda.Sense haver dormit rés em començo a preparar,en mig d'una foscor absoluta,per una jornada de muntanya dura,molt dura.Avui faré,junt amb el Pika,una de les grans,una de les difícils,una de les temudes...

Son les 4 AM,fà una hora que estem desperts i començem el pateo ràpids i animats cap a la vall de Barrancs.Acabem de sortir de Llanos del Hospital amb les motxilles que ronden els 12 kilos cada una.Impossible alleugerar més sense desfer-se d'estris de seguretat.Emmig de la foscor i seguint la llum del frontal caminem amb màniga curta i suant cap a l'aresta reina del Pirineu,Salenques-Tempestades a l'Aneto.

En quatre hores som trepitjant el primer tresmil,el primer de nou que en farem avui.Anem just sobre el temps previst.En aquesta ocasió i per motivar més si cal la nostra gesta,intentarem baixar de les 12 hores el nostre recorregut,"de llanos a llanos".Hem començat bé.


Primer moç del matí

Es començen a succeir metres d'aresta granítica fins que ens trobem davant el primer gendarme,on ens encordem per atacar la successió de llargs per escalar.El Pika s'ho curra i em deixa a mí al davant,ja que ell ja els ha fet anteriorment.Moment per txalar posant friends "a caldo" per tot arreu.El grau,de moment,no passa de IV i les fisures són de pel·lícula,arribo a la reunió que s'anomena "la Pajarita".El Pika recull tot el llarg i encaro el seguent amb ganes.En una estona ja estem escalant la Torre Salenques,quanta emoció en un lloc tant petit per posar els peus,només hi caben dues persones al cim,el Pika i jo,acabem de "planxar" un dels tresmils més cotitzats del Pirineu!


A mig conquistar la Torre 

Només cal observar l'ombra...

Anem amb ganes i energia però també vaig mirant de reull el crono i li faig un comentari al Pika que serà un auguri del futur:
-Estem invertint molt temps als llargs d'escalada,tiu...(li dic).
Després de rapelar iniciem el seguent llarg d'escalada,el Primer Resalte de Salenques,quina pintaca!Torno a anar al devant i comença la festa de fisures i anar encastant catxarrets per assegurar-nos.Escalo pel fil de l'aresta amb les dues vessants a la vista mente vaig encastant els peus dins les fisures per seguir pujant fins la seguent reunió.D'aquí uns passos de V assegurats amb tres pitons fins dalt el cim.

Aquí decidim guardar la corda i anar grimpant per l'aresta,ja que els llargs d'escalada s'han acabat,tot i que l'aresta no deixa de ser exposada en quasi tot el moment.
Mentre avançem noto com l'estomac m'envia unes punxades fortíssimes a modo d'avís de que algo no rutlla,en pocs minuts estic doblegat sobre una roca amb una mà apretant la panxa.El Pika,sorprés,em pregunta què em passa,jo no sé què explicarli,només li dic que tinc dolor a l'abdomen i que continuaré com pugui.
Començo a salibar en excés i crec que vomitaré tot el que he menjat de fà dos dies,però  a mida que passa el temps em vaig recuperant i els dolors desapareixen,per fí torno a disfrutar del moment...


Gràcies al Refugi Vents del Cadí

Observo el crono i ja sabem que no estem clavant els temps propostos,tot i així no ens atabalem i continuem a bon ritme.A la poca estona ens encigalem cap a la vessant que no toca i ens costa reconeixer per on em d'anar,endavant,endarrere,amunt,avall...un munt de temps perdut fins que retrobem el camí correcte.Pot semblar absurd perdres en una aresta,però la cosa no és tant fàcil,de vegades no veus el bon camí,tens un munt de blocs verticals just al davant i has d'anar a investigar,sobrepassar aquell bloc que et tapa la visió,anar un xic més enllà per poder obrir la perspectiva i adonar-te que el pas està barrat per una paret vertical de 100 metres,llavors et toca recular i quasi sempre t'autoculpes de no haver-ho fet diferent d'un bon principi.La pèrdua d'energies aquí pot ser una questió molt important per acabar bé o amb problemes.

Sobrepassem el Margalida i el Tempestades i continuem a la caça de la Punta Bretxa Tempestades,on ens torna a passar el d'abans.
-Per on co..ons es và!?
Seguim perdent minuts d'or fins que assolim,per fí,el cim del nostre seté tresmil.
Com que no trobem la instal·lació de ràpel desgrimpem tot fins la bretxa Tempestades.Aquí decidim encordar-nos i progressar en ensamble en busca de la Espalda de Aneto.


Observant la immensitat

A plena feina

La cosa es fà llarga,és un tram molt entretingut amb bastanta verticalitat i ens anem assegurant entre els dos amb la corda que ens uneix mentre naveguem per la cara que dona als Russell.Arribo al cim de "la espalda"amb mal de cap però content de tindre l'Aneto a tocar.Ens fem unes fotos i sense intenció ja de batre cap temps continuem el nostre camí.A cada passa que faig el meu malestar augmenta de forma exponencial,potser fà estona que no menjo o no m'hidrato bé....no ho sé però vaig zombie perdut,menys mal que el Pika em tiba una mica de la corda pels últims blocs abans de coronar el rei del Pirineu,emoció màxima plorant com un bebé arribo a la creu metal·lica i la golpejo amb ràbia però molt content d'haver conseguit fer una de les grans.Portem 11 hores 30 minuts.


Moments de dedicatóries

I emocions

Ens fem totes les fotos de rigor i ens prenem uns minuts asseguts per menjar i beure,aviam si així em recupero una mica.Comença la baixada pel patètic i derruit glaciar de la cara nord de l'Aneto,primer a bon ritme però en poca estona,ja a la part de blocs de pedra,l'estomac m'obliga fer una parada in extremis per evacuar tot el contingut de la panxa,bé,el poc que queda perquè ja és la tercera vegada...
Continuo pas a pas amb una pàjara de campionat,li dic al Pika que al Portillón Superior vull parar a intentar menjar algo amb l'esperança de no vomitar-ho.
A part dels fruits secs he pres uns glops d'una ampolleta amb cafeina que sembla que tolero bé,tant bé que a la poca estona em posso davant el Pika per apretar el pas i que ell em torna la gesta fent el mateix encara més ràpid,portem 14 hores i és el moment de morir amb les botes posades,accelerem a tope durant tota la baixada fins al refu de la Renclusa passant per sobre les pedres flotant,quasi volant,estem pletórics!Seguim corrent fins la Besurta on passem de llarg sense aturar-nos fins a Llanos del Hospital on arribem després de 15 hores 30 minuts desfets i eufórics a parts iguals.Moment per anar a buscar cobertura pel móbil i avisar a casa de que estem bé i anar al bar a per un parell d'entrepans i unes cocacoles...la tornada en cotxe encara serà més llarga...

La Munia (juliol de 2016)

Arribo a l'aparcament de Petramula just a l'hora que desitjava per començar a pedalar una estona.Es mitja tarda i tindré temps de sobres per pujar fins al cim del Pico Liena de 2605 metres d'altitud,aixó si els núvols amenaçadors no es mouen d'on son.


Comencem la pujada per pista en bon estat

Es tracta d'una pista ample sense dificultats més que les del desnivell que s'ha de superar.Jo m'ho prenc amb calma i vaig fent fotos del paissatge,les vaques i de tot.Es un lloc verdaderament bonic.En tot moment es veu a l'horitzó la cara nord del Mont Perdut,els cims més alts que coronen tota la vall de Pineta,el Robiñera i la Múnia a tocar...


El paisatge és espectacular

Quatre gotes cauen sobre mí que fan que acceleri el ritme,però a l'alçada que estic m'ofego a l'instant,així que torno a reduïr i segueixo tranquilament ja que sembla que el plujim no passa d'aquí.


Selfie en grup

Després d'una hora i mitja i uns 700 metres positius arribo al cim on la boira cubreix gran part del cel.Toca abrigar-se per la baixada que segur serà llarga.
Després de 15 minuts baixant i per no perdre costum,rebento la roda del darrera.Amb el mal que em fan les mans de tant frenar i la rasca que fà decideixo seguir fins el cotxe amb la roda tal qual.En cinc minuts més ja hi arribo .


Cim!

Començo la jornada del diumenge a les 6:20 del matí.Surto del cotxe per escalfar-me un bon café i esmorzar alguna cosa.Tot just comença a clarejar però ja hi ha gent que caminen cap amunt.El dia promet ser molt bó.


El dia es desperta 

Al poc de sortir de l'aparcament intento imposar un ritme suau que no em desgasti massa,he decidit,tot i portar les bambes,que m'ho pendré amb calma.
Desseguida m'adelanten un pare amb el seu fill a tot gas,s'aturen a creuar quatre paraules amb mí i em diu el pare que és el primer tremil del nano i que van a fer el Robiñera.Jo el felicito i li dic que amb el ritme que duen a l'hora de dinar estaràn a casa,a lo que el chaval em contesta tot content que estaria bé...
Ells tiren al davant amb el seu ritme sense adonar-se'n que agafen una cruïlla equivocada tinguent que rectificar i fent que jo tranquilament passi al davant amb bastanta distància guanyada.Ja no els vaig tornar a veure.

La pujada fins al collado de Las Puertas la conec una mica de vindre aquest hivern passat a intentar el Robiñera,però ara a l'estiu m'agrada més.És molt agraida.

La zona dels llacs és preciosa i tranquila,poc a poc guanyo metres camí del coll de La Munia.
Un cop al coll comprobo el que hi ha a l'altre costat i no puc més que dir en veu alta un "Cullons que guapo".
I es que no m'esperava aquest paisatge tant vertical i salvatge.


Encarant l'aresta cap a la Munia

Aquí comença la grimpada per aresta fàcil fins al pas del Gat,un tram més vertical amb una fisura que el recorre i que facilita superar-lo.Després més grimpada fins a l'espectacular pic de La Munia,primer tresmil del dia que assoleixo en tres hores i que em deleita amb les vistes.


La Munia

Després de menjar algo i xerrar amb els excursionistes que portava al davant continuo en direcció al Pic Heid amb intenció de coronar tots els tresmils de la zona.Després hauré de desfer el camí per tornar,ja que desde Petramula no es pot fer una circular.Bueno sí,però seria inhumana de llarga.


L'aresta que faré fins al Pic Heid

La Munia desde la Pequeña Munia

Abans d'arribar al Sierra Morena,un altre tresmil,m'enxampen dos alpinrunners que tenen la mateixa intenció que jo i que m'ofereixen anar junts.Suposo que la meva indumentària em delata.
Decidim entre els tres esquivar el tallat que baixa del Sierra Morena per un "sender" que rodeja el cim.Es tracta de passar per una pedrera descomposta,bastant inclinada i sincerament,sense rastre de sender o rés que se li assembli.Tot i així arribem ràpid de nou a l'aresta.


Vorejant la destrepada de Sierra Morena

Aquí decideixo,donades les meves noves intencions,deixar la motxilla que porto,ja que el pés extra em fà dificil seguir als meus nous companys,el Roger i el Xavi que no veas com se les gasten,no afluixen en cap moment,saltant grimpant i corrent per l'aresta.Estan molt forts i m'encanta haver-los trobat i que m'haguin animat a anar amb ells.


Troumouse

Verticalitat cap ambdós costats

Aixó és el que diuen que no s'ha de fer...

Els minuts passen i arribem al Pic Heid,punt de tornada.Ha passat una hora desde que estavem a la Munia.
Mentre ells menjen alguna cosa jo començo a enfilar el camí per tal de guanyar una estona.El dia no pot anar millor i m'ho estic passant bomba descobrint un lloc que no em pensava que fos així de vertical i grandiós.


Roger,Xavi i jo al Pic Heid,al fons la Munia

Nord de la Munia

Toca tornar

Assenyalo la trepada de tercer grau de Sierra Morena

Arribo a la motxilla i ara em toca a mi menjar i beure una mica mentre ells negocien la trepada al Sierra Morena.No sembla difícil però sempre impresiona algo que es mitifica tant a internet i que fins que no hi ets present no pots valorar segons els teus criteris.
Així que ja amb la motxilla a la espatlla m'agafo a les preses i fisures per començar a escalar aquests 40 metres.El més dificil és al començament on hi ha una tibada forta amb alguna roca dubtosa.El més dificil,per suposat,és enfilar-se aquí amb una motxilla tant gran.El resto es fà bé i ràpid fins al cim.


Arribant de nou a la Munia

Passem per la Munia i ens aturem a lleguir la ressenya que porto per atacar el Robiñera sense baixar gaires metres.No queda gaire clar però decidim des d'aquí per on volem passar.Sense perdre temps començem a baixar en direcció al Pas del Gat,on tot just després sortim de l'aresta per atacar l'últim tresmil de dia.


Descens cap al Pas del Gat

Estudiant com atacar el Robiñera,el cim de l'esquerra

Destrepada del Pas del Gat

El Robiñera cada cop més a prop

Aquest parell van gas a fondo i de tant en tant m'han d'esperar.A part que estan bastant més forts van molt lleugers de pés.Realment son dues cabres que no s'aturen davant de rés.Decideixen per on passar quasi a l'instant que avançen,ja sigui trepant o atravessant glaçeres.La veritat és que em treuen molta feina bruta,ja que jo només els haig de seguir.


Atravessant congestes

El ritme em fà bufar

Després de trobar sense cap inconvenient,excepte el fortíssim desnivell,el millor camí al cim,arribem molt contents i suats per fer-nos unes fotos i celebrar que hem assolit el cim de tots els tresmils de la Munia.
Els hi dic que baixaré al meu ritme i que ens veurem al cotxe,ja que sé que a la baixada apretaràn encara més i no em vull trinxar.


Cim del Robiñera amb la Munia de fons

Començant l'últim descens

Aprofito per menjar,fer fotos i començar la baixada per la via normal que discorre per una pedrera amplíssima amb un corriol que serpenteja pel centre.Sense poder evitar-ho començo a trotar,córrer i saltar entre pedres tot seguin el camí de baixada.
Ha estat genial descobrir que després de 7 hores de marxa encara puc accelerar durant una bona estona sense patir en excess i arribar al cotxe emborratxat d'endorfines.


Impresionant tartera fins al Collado de las Puertas

Taula de temps

Cresta de Llosás (juliol de 2016)

Potser en aquesta ocasió no fà falta bivaquejar per completar la volta que vull fer,però tinc moltes ganes de dormir fora,sota el cel,i quin millor escenari que el massís de l'Aneto.
Carregat fins a dalt per passar la nit em dirigeixo cap a l'ibón inferior de Corones,previ atracament a l'hora d'agafar l'autocar que m'ha pujat fins al refu de Corones i que ha triplicat el seu preu desde l'última vegada que el vaig agafar.


Comencem l'ascensió

En dues horetes de pujada molt tranquila em planto al punt on demà començaré a enfilar cap a la cresta,pràcticament a 2700 metres.Hi han alguns bivacs excelents amb aigua a la vora.Fins i tot tinc uns veïns de Tortosa que faràn el mateix que jo.


Acabat de sopar,és hora de descansar

Obro el ulls a les 6:20 del matí i amb bastanta mandra esmorzo un pastís energètic amb un bon café calentó.La nit ha sigut excelent amb una lluna que de vegades semblava que s'hagessin deixat un llum encés.

Son les 7 que enfilo la canal d'accés a la cresta,en una estona arribo a coronar el primer dels 8 tresmils que vull trepitjar avui,de moment tot va genial i disfruto de cada minut que camino i grimpo per aquí.


Vista de les agulles de més de tresmil metres que hauré de superar per arribar al gran Aneto,al fons

L'aresta no deixa res a dessitjar,trepades sobre grans blocs em fan xalar observant el buit cap als dos vessants.Arribo al primer sistema de ràpels on la màxima atenció fan que els superi amb èxit i continui camí del sostre del Pirineu.
La part final abans de coronar l'Aneto és molt atlètica i costeruda i fà que la meva arribada al cim tingui un sabor de satisfacció enorme.En aquest tram coincideixo amb una parella que venen directes desde el refu de Corones i qu acabem de pujar junts.


La foto dessitjada per tothom

Al cim ens trobem un munt d'excursionistes.Quasi tots han pujat per la ruta normal,i on a part de demanar fotos uns als altres el tema a parlar és el "puente de Mahoma",un pas aeri i estret que s'ha de superar per arribar a la creu.Felicitats a tots!

Jo recullo els bàrtols i em dirigeixo a baixar pel coll de Corones,no sense abans trepitjar en poca estona la "punta Oliveras",l'últim tresmil de la meva jornada.De camí a la parada de l'autocar (que malament queda dir aixó en un bloc de muntanya) m'aturo a recuperar tot el material de bivac que he deixat a l'ibón.
Ara sí,després de poc més de 8 hores em trobo de nou al refu fent cua per tornar a Senarta.
Fins la propera!


Aragüells i Juncadella (setembre 2015)

Son les 8:30 del matí i el Pika m'envia un watss dient-me que si em molaria una escapada ràpida al Piri.Jo com que estic de vacances i la Vane es pot fer càrrec de la peque no m'ho penso i em poso a fer la motxilla,en una hora ja estem direcció Benasque amb intenció de fer,aquesta mateixa tarda,algún cim de l'aresta de Cregüeña accedint pel circ de Coronas.


Pàrquing del puente de Coronas

Com que no tenim gaire temps,mentre anem en cotxe decidim els tresmils que volem fer i calculem les hores de llum que ens queden per no baixar de nit.Sobre les 14:20 comencem a caminar a un ritme bastant alegre,crec que mai he comencat una jornada tant tard,però ho veiem factible.


Aquesta foto m'impresiona perquè es veu molt bé les dificultats del terreny.

En una hora ens plantem a l'Ibón superior de Coronas,mare meva quin ritme,he suat de valent aqui! Estem a mig camí de pujar l'Aneto,però ens desviem cap a les agulles.Inspeccionem una mica el terreny d'escalada de l'agulla Haurillon per després anar a les agulles de Juncadella i l'Araguells,els dos tresmils de la cua de l'aresta.Aquests es deixen pujar molt bé i tenen unes vistes acollonants a les dues vessants del cim.
Em quedo impresionat per la visió de l'ibón de Cregüeña,mai l'havia vist,només en fotos,i he de dir que és dels paratges que més m'han impresionat de Piri.


Ibón de Cregüeña

Deleitant-me amb les vistes del cim,a més de tresmil metres

Aquesta zona l'he trepitjat molt poc i per aixó em quedo bocabadat amb l'amplitud del lloc.El que sembla a prop és al doble d'estona que t'imagines,per no parlar del sòl granitic i caòtic que té.
Baixem de l'agulla Juncadella per anar a buscar el segón tresmil,l'Aragüells.De moment anem bé de temps,tot i que la boira sembla que vol fer la guitza una estona.


Coll de Cregüeña

En pràcticament deu minuts desde el coll,coronem el segón tresmil i tornem a disfrutar de l'ambient alpí i d'un camp de visió brutal.Menjem una mica,fem fotos i comencem la baixada,amb una mica de mandra,cap al cotxe.


Aragüells

Pika observant entre les boires el coll de Corones,pas clau per accedir a la part final de l'ascensió a l'Aneto.

La baixada es fà monótoma amb tant de bloc de granit i la boira ens trepitja els talons baixant a la mateixa velocitat que nosaltres,així que anem tirant cap avall.Jo no puc parar de pensar,xiular i tararejar la maleïda cançó del "taxi",és el meu entreteniment,però la veritat és que ja no me la puc treure del cap....aaaaaahhh! fà més d'una hora que la xiulu...
Com era d'esperar se la acabo enganxant al Pika,i acabem tots dos demanant un taxi mentre ens "deixem anar" pels pedregals.

A l'arribar al cotxe estirem i baixem fins a Senarta a plantar tenda i sopar,on després de molt debatir arribem a la conclusió que no ens donaria temps a fer una sortida demà al matí,ja que jo m'he deixat el frontal bó a casa i el Pika té clase a la tarda...
Al matí següent,mentre esmorzem pà amb nocilla i un café,el Pika fica la cançó del "taxi" al cotxe i com si fos una rave seguim esmorzan tot fent saltirons i gestos de fiesteros...


Russell (setembre 2015)

L'estany de Llauset s'està convertint en un dels meus llocs preferits del Pirineu,així que no dubto en fer la travessa dels Russell partint des d'aquest indret.
Arribo quasi de nit i després de muntar la tenda i de sopar agafo la càmara i m'entretenc fent algunes fotos,que malgrat la lluna que hi ha,surten prou bé. 

Estany de Llauset i pics de Vallibierna, 22:15 h.

A sobre l'aparcament.Avui aquesta serà la meva manta...

Començo a caminar sense presses en direcció als 6 pics Russell,en teoria els tresmils més facilets del massís.
Es nota que ja som a finals de setembre i la fresca em fà abrigar.El més molest és caminar pels pedregals que hi ha aquí dalt,però ràpidament arribo al primer cim,el Russel oriental,i d'aquí en 20 minuts arribo al coll que em durà a l'agulla sur,on el fred és molt acusat per culpa del vent,així que procuro no entretindrem en baixar per la canal,coronar-lo i tornar a remuntar fins al coll,on em prenc un descans per menjar un entrepà i observar tot el que m'envolta.Crec que aquest indret l'anomenen nus d'arestes,ja que conflueixen varies d'elles.


Abans de la trepada a l'agulla Russel Sud

Després del moç faig quatre passes contades i trepitjo el Russell sudest.La jornada pinta tranquileta i vaig fent disfrutant del moment,aquest cop sense córrer.Ja porto la meitat dels sis tresmils que vull fer avui.


Bretxa fotogénica que desemboca a l'inexistent glaciar...
       
Arribo així al Russell i al pic Bretxa Russell,on m'aturo a fotografiar el "gran" del Pirineu,quant de temps sense observar-lo de tant aprop.També l'aresta de Salenques m'impresiona per lo mitificada que és.Ja tinc ganes de veure-la cara a cara.França,com sempre,a "l'ombra".


Aneto sobresurtint a l'esquerra amb l'aresta Salenques deballant cap a la dreta.

Desfaig el camí en busca de les vires rocalloses que em portin a la base dels Russell per poder continuar el camí.Sense tardar gaire ja em trobo recorrent el pedregal incomodo que m'acosta a l'últim tresmil,l'agulla suoest,i que sembla que hi ficarà el toc de picant a la jornada,ja que veig la canal que haig de trepar i sembla que és empinada,així que trec el casc de la motxilla i començo a enfilar-la.


Canal d'ascens a l'agulla sudoest de Russell desde el pedregal

Acabant la trepada,arribant al coll

Disfruto molt aquesta escalada,haig de passar per sota un gran bloc encastat a la canal i sortir per un forat,la roca no es gaire bona,però només per sortir de la tartera de sota ja val molt la pena l'ascensió.
Corono i amb calma destrepo fins al coll i un altre vegada fins la tartera,però aquest cop per la canal oposada,ja que em va millor per dirigir-me al cotxe.

Haig de reconeixer que aquesta vegada he utilitzat el meu gps,no per a res especial,sinó perquè ja no tinc la intenció de fer tots els tresmils del Pirineu sense l'ús d'aquest aparell,N'he fet més de la meitat sense ell,només amb mapes de paper,però ara prefereixo assegurar bé el tret pensant més en altres persones que no pas en mí.Tot i aixó,el mapa és a la motxilla.

De tornada paro a dinar amb vistes al refugi de Botornàs aprofitant la bona temperatura i que vaig bé de temps.Una mica de llonganissa,formatge i pà per omplir reserves i fer l'agradable baixada fins a la presa.


Es pot estar més a gust?

Ja diviso l'estany de Llauset i l'aparcament

Arribo content i satisfet al cotxe,tot ha sortit perfecte,ha sigut una excursió tranquila i assequible,tot i que els peus em fan mal de tanta tartera,però és el que té la muntanya,les normes les posa ella.


Estany de Llauset

Taula de temps.Caminant i amb els temps de descans introduïts als parcials