Eristes (agost 2018)

Els tres Eristes,una d'aquelles zones que durant molt de temps m'he mirat de reull i no trobava mai el moment d'anar-hi.Tot el que llegeixo d'aquesta zona són comentaris de lo dures i llargues que són les seves rutes,de la quantitat de pedres i blocs que s'han d'atravessar i tot aixó fà que decidir-me a tatxar aquests tres cims hagui tardat una mica.
Per fí poso data i em plantejo fer-ho al meu estil,amb bambes,motxilla lleugera,sol,començant ben de nit i si puc,corrent.

Després de dormir al coll de Sahún em llevo ben d'hora per començar a trotar a plena nit seguint les instruccions del GPS.Els primers quilómetres decideixo seguir un corriol fora del meu track que va directe sense perdre alçada a buscar el llac de Barbarisa en comtes de baixar per la pista fins el fons de la vall per després remuntar pel petit recorregut.
L'inconvenient que em trobo gairebé només començar és que aquest corriol desseguida es perd entre els matolls i el terra de blocs.Aquí és on haig de "tibar" d'intuició i aguantar el mal de peus,ja que constantment es camina per una pendent lateral.

Per fí al cap d'una hora trobo les marques de PR i després el llac...no penso tornar per aquí,quina tortura!
Ara sí ja puc tornar a trotar fins encarar la pujada al coll de la Ribereta,ja es fà de dia i apago el frontal.Ara toca rodejar per tarteres incómodes que de nou m'impedeixen córrer el pic de Bagueña fins encarar la pujada al primer tresmil que faré,el Eriste Sur.Sense gaires dificultats,més que vigilar no torçar-me els turmells,arribo al cim amb un bon horari.Aquí em trobo amb dos excursionistes que em diuen que ja encararàn el descens,ja que es preveuen tempestes fortes a la tarda.Jo aniré a coronar els altres dos tresmils,encara és molt d'hora i crec que em sobrarà temps abans dels ruixats.

Baixo del Eriste Sur amb una mica de mandra,ja que haig d'atravessar una tartera infinita fins anar a buscar la pujada per la via normal del Eriste Nord.Aquesta vegada no he volgut fer arestes,he preferit fer les pujades i baixades als cims per les rutes més sencilles,tot i acumular més metres de desnivell.

En menys d'una hora faig cim al segón tresmil del dia! Anem bé!
Torna a tocar baixar,atravessar la mal·leida tartera i pujar a l'Eriste central,el que potser té els trams més tècnics i més bonics.Un cop al cim i amb la feina feta del dia,toca rumiar per on faré el descens fins al llac de Barbarisa,hi ha l'opció de baixar pel llac Gelat i així fer una mica de circular,però diviso congestes de neu i avui no porto els grampons.Decidit,torno per on he vingut.

Mentre baixo intentant trotar i saltar ente els blocs m'adono que he deixat enradere i més amunt un petit coll que havia d'atravessar....se m'escapa el riure i tot resignat remunto cap a munt tot el troç que no havia d'haver baixat,un regalet extra per una sortida prou llarga.La confiança es mala compaña de viatje...

Ara ja sí ressegueixo el PR de baixada fins la cascada de Barbarisa  per tal de no repetir el primer tram que he fet aquesta matinada i que m'ha trinxat els peus,a canvi em trobo al fons de la vall amb tres quilómetres de pujada per pista fins al coll de Sahún.Me'ls prenc com a entrenament i procuro no deixar de córrer en cap moment fent tota la pujada a plé sol i amb més de set hores de ruta a les cames,si es que al final ens agrada patir i tot.

Arribo al cotxe tot content i suat per haver aconseguit aquests tres cims tant preuats del Pirineu i haver passat un bon matí de trail i orientació per una zona salvatje i allunyada,ole!


Las Forquetas (juliol 2018)

Ja portem dos dies fent activitat per Benasc,i avui tampoc afluixarem el gas,toca pujar a trepitjar els dos tresmils de Las Forquetas.
Agafo el bus de les sis del matí a Eriste que m'acosta a l'aparcament d'Espigantosa,a 1500 metres d'alçada aprox,així que m'he estalviat més de 400 m+.
Començo a caminar sense collar gaire que ja noto que les cames es resenten de la sortida en bici que vaig fer ahir fins al port d'Ampriu.
M'aturo al llac de Llardaneta per menjar l'entrepà i respirar d'aquest aire d'aquí dalt :)


Lago Llardaneta

Continuo la marxa en direcció al coll d'Eriste tot trepitjant clapes de neu que de moment supero sense grampons fins a l'última part on hi ha més desnivell i me'ls calço,el sol escalfa bastant i la neu no està gens dura.Arribo així fins el coll on comença una trepada divertida i més entretinguda del que em pensava.Un bon troç de grimpar entre blocs i cim!

Coll de Eriste

Forqueta

Vista al gran Posets 

Quatre fotos i cap al segón tresmil,que en aquesta ocasió el tinc a tir de pedra.

Anem cap allà

Forqueta SE

Gràcies al dia tant bó que fà tinc unes vistes collonudes i m'estic una bona estona aqui dalt,observant tota la mole del Posets i els tresmils "satèlits" que hi té i recordant quan els vaig trepitjar ja fà alguns anys,quantes aventures!

Després de 4h 15' de començar a caminar enfilo la tornada en busca del bus que em durà fins a baix,a Eriste.
Em trobo alguns excursionostes indecisos al començament de les llengues de neu per si hi ha perill de gel al coll,jo els hi dic que cap problema,que amb els grampons,pujen segur,que no pateixin.M'agraeixen la informació i ens despedim.Segueixo baixant.

Començem a baixar cap al llac

Ja porto una bona estona amb la baixada i he passat de nou el llac de Llardaneta,sense adonar-me'n començo a córrer als trams on s'intueix corriol.De fet,avui m'he calçat les botes de muntanya en lloc de les bambes per no tindre tentacions de posar-me a córrer i no sobrecarregar els genolls,però m'és igual,em bé de gust trotar una mica,tot i que m'estic triturant els dits dels peus a dins les botes...no tinc remei...en poc més de dues hores desde el cim ja sóc a l'aparcament on em recull el bus,però m'adono que no vindrà a recollir a ningú fins d'aquí dues hores....merda...no em penso quedar aquí dues hores.Faig una parada per arreglar-me els dits dels peus posant esparadrap en alguns punts i segueixo pel camí ample i cimentat que baixa a Eriste,6 quilometrets més amb un desnivell negatiu total d'uns 2100 metres...quina despedida de vacances Pirinenques!

Per fí arribo a Eriste

Cresta del Medio (juliol 2018)

Són les 3:50 de la matinada i començo a caminar desde el pàrquing de Llanos del Hospital en direcció Besurta.Temperatura ideal i bona predicció meteorológica,no puc demanar més :)

Mentre recorro la pista asfaltada dels primers quilómetres m'adelanten un parell de furgos suposadament de guies que porten els seus clients cap a l'Aneto.

El ritme és bó i en una hora i quart passo per davant del refugi de la Renclusa,sense aturar-me segueixo avançant cap al Portillón Superior tot superant grupets d'excursionistes matiners que han sortit del refu.

Després de la sortida del sol arribo al Portillón amb la companyia d'un noi que ha passat la nit aquí esperant l'albada per fotografiarla.M'explica que ahir va sortir de treballar i va pujar directament sense dormir per estar a punt al moment adequat.Aixó sí que és passió.Encantado de coincidir contigo!

Ja tinc davant meu tot el glaciar de l'Aneto,tot per mí sol.Soc el primer d'avui en passar per aquí,la via normal de pujada al sostre del Pirineu,però el meu repte no és aquest sinó desviar-me per solcar l'aresta del Medio,una aresta curta però amb un parell de seccions picantones i amb l'afegit de superar sis tresmils en poca estona!

Arribo al Collado Maldito en 4 hores justes,punt d'inici de la trepada fins l'aresta i canvi de terreny,de neu a roca.M'espera una escalada d'uns 80 metres amb algún passatge de tercer grau.El que més em costa és posicionar-me sota el diedre/canal que dona accés al cim.Són els primers metres els més incerts per mí i haig d'esforçar-me en trobar el pàs més assequible.Tot es desmorona una mica però consegueixo entrar al corredor més llogic que hi ha per ascendir,que tot i ser on es concentra el grau i la dificultat,supero més tranquil per la qualitat de la roca i les bones preses que em fan disfrutar a cada pas,estic just on vull i tot va perfecte!

Després de 50 minuts d'haver arribat al Collado Maldito trepitjo el primer tresmil del dia amb un nom molt fàcil de pronunciar,el gendarme Schmidt-Endell,toma ya! El més dificil d'avui ja està fet,ara a seguir per l'aresta grimpant i desgrimpant,de vegades incerta en les seves cotes més altes,així que no dubto de passar per totes elles per assegurar-me de coronar tots els tresmils fins trobar-me el ràpel que hi ha i que torna a obligar a fer maniobres amb corda.

Porto cordino de 30 metres i la veritat és que m'ho haig de mirar dues vegades per assegurar-me que arribi al fons de la bretxa.Per si de cas em preparo un parell de cordinos per fer reunió intermitja en algún bloc.
Ni més ni menys,15 metres justos per arribar al terra...bufff jajajaja,un metre més de ràpel i hauria d'haver fet la segona maniobra per aterrar...

A cada pas l'aresta es suavitza més i arribant al Pic de Coronas ja és una passejada entre blocs.Corono els dos últims tresmils i canvio el rumb descaradament cap al glaciar per calçar-me els grampons i baixar direcció Aigualluts,un altre camí que encara no he fet mai.


Baixant al glaciar després de fer l'aresta amb l'Aneta al fons

No desaprofito la meva trobada amb un grup d'excursionistes per preguntar-li a un  noi per on segueix el camí,i tot xerrant una estona amb ell em pregunta que si era jo el que anava caminant a les quatre del matí per la pista de la Besurta....li dic que sí i li pregunto si és ell qui m'ha adelantat amb la furgo...evidentment que sí,quina coincidència!

Arribo amb la calma a Aigualluts,quin lloc!! M'estiro a l'herba a prendre el sol una estona,avui no m'esperen a casa,torno a fer nit a Benasc i m'aprofito de la situació per estirar la jornada.




Aigualluts!

Després continuo fins a la Besurta on demano un entrepà de formatge i un acuarius on flipo amb la quantitat d'embotit que em serveixen,7 talls de formatge amb dues llesques de pà de pagès,aixó sí que és un bon homenatje,jejeje




Haig de dir que l'última hora de camí fins a "Llanos" reseguint,aquesta vegada el GR,m'ha deixat ben planxat.Rés que no pugui arreglar amb una capbuçada ràpida al riu amb aigua glaçada per regenerar el cos.

Aquesta vegada estaré per aquí tres dies.Demà amb predicció de pluja pel matí intentaré fer ruta en bici per la tarda,i demà passat intentaré pujar a Las Forquetas.Quines ganes de vacances muntanyenques que tenia!


Travessa est-oest del pic Ramougn (juny 2018)

Després de passar una nit bastant freda dins el sac i amb la tenda de campanya al llac d'Aubert,surto amb ganes de complir el meu objectiu per aquest diumenge.Amb una motxilla que frega els 20 quilos de pés em dirigeixo amb intenció de coronar els cinc tresmils que hi han a la zona del Nèouvielle,per aixó hauré d'afrontar algún pas i alguna cresta de cert renom pirinenc.
Els nervis i el neguit hi són,però les ganes de superar-me en reptes com aquests ho sobrepassen tot.Com sempre dic i de moment em funciona prou bé,si puc donar el seguent pas seguiré avançant.


Llac d'Orédon

Començo a les 6:45 AM en direcció al "pas del gat" en pujada de moment còmoda, amb por de trobar-me neu massa dura,més endavant, en la canal d'accés a la Bretxa Nèouvielle,un dels passos clau del dia.Desde la cota 2465,on tinc una perspectiva de quasi tot l'itinerari,m'adono que les nevades que van caure aquí fà tres dies em dificultarien en excès les coses.Fins hi tot diviso cornises de neu i gel a les arestes que vull recòrrer.

Canvio ràpidament de plà i poso tots els meus sentits en intentar fer cim a un pic rocallós que tinc relativament a prop,suposadament supera la cota tresmil,però no ho sé del cert.
M'oblido d'intentar la ruta que volia fer inicialment i començo a caminar,crestejar i gramponejar en direcció al meu no objectiu,crec que és el pic Ramougn de 3011m.


Llacd'Aubert
La màxima dificultat que em trobo constantment és lluitar contra el que em diu el cap,intentar no ser sumís de les pors i incertesses que creen lo desconegut,no arronçar-me per alló que jo sé que soc capaç de fer i acabar.No em vull deixar vençer per la sensació d'estar fora la zona de confort,vull superar aquest glaciar que a la par final em fà suar de valent amb tot l'equip d'escalada superant rampes de 40 graus creuant una incerta i tapada rimaia que em deixa al peu d'una tàpia de més de cent metres que ni tant sols sé si es pot escalar,si la roca és prou bona per assegurar-me o si ha passat algú abans per aquí.No em deixaré vencer mentres pugui fer el seguent pas tot hi no saber si al final d'aquesta muralla hi ha la recompensa del cim que estic buscant...tant se val,l'aventura de probar-ho valdrà tots els esforços.Només procuro constantment assegurar que puc donar-me la volta i baixar en cas de no poder seguir. 

Gairebé ho desmonto tot i em dono la volta tot just quan intentava sortir de la primera reunió que he montat a la part baixa de la paret.He intentat superar uns passos massa difícils que m'han desmotivat i acollonit de cop.Tornant a lluitar contra sensacions desagradables m'he donat un altre oportunitat dirigint-me en direcció oposada fins que he trobat uns passos assequibles que han fet que guanyi alçada ràpidament...ara sí...ara sí que estic disfrutant com les solitàries de fà anys...si aquest soloist parlés....se m'escapa el riure...


Cara Est del Ramougn

Un llarg de 80 metres entre segón i puntualment tercer grau em deixa a la vora del cim,però abans haig de rapelar fins a la reunió anterior per recollir la motxilla i deslligar la corda que fins ara m'asseguraba una escalada amb garanties.
El segón llarg és d'uns trenta metres fins al cim que per fí ja tinc a sota els peus.Un mirada ràpida al meu voltant i una posterior comprobació al GPS em fan esclatar d'alegria confirmant que estic a més de tresmil metres al cim del Raumogn!!

Haver escalat més de cent metres de roca sense cap referència de graus ni vies m'ha fet sentir-me bé,fort i assenyat.No puc demanar més avui.Afronto la baixada per la cara oposada,la cara Oest per on transcorre la via "normal" de pujada a aquest cim.Una baixada bastant aèria i exposada,però amb roca espectacular que dona seguratat a l'hora de progressar.
Ja baixant pel glaciar de Nèouvielle només penso en el dia tant collonut que he passat per aquí dalt i amb ganes de tornar.


Una ovella simpàtica


Haurillon (maig 2018)

Encetem la vuitena temporada tresmilera desde que vaig decidir trepitjar-los tots.Aquesta vegada bastant d'hora,al maig,ja que normalment només hi vaig als mesos estivals.

Com que aquest finde tinc bastant temps,el dissabte surto a donar una volta pels voltants de Benasque amb la BTT i disfrutar amb els corriols i pistes inacavables.
Després,ja a la tarda,pujo a Senarta a plantar la tenda de campanya.No hi ha ningú,perfecte,deuen estar tots al refugi de pescadors,ja que la pista ja és oberta i neta de neu.Jo hi pujaré demà al matí.


Tres dels cinc tresmils de l'aresta de Cregüeña,d'esquerra a dreta: Juncadella,Cregüeña i Haurillón.


Començo la caminata a les 5:15 del matí amb un motxillot de campionat,i es que porto tot el necessari per escalar l'agulla Haurillon,uns 30 metres entre tercer i quart grau.Només he disposat de la corda d'escalada esportiva,80 metres d'anaconda que sumat als grampons,piolet,friends i demés catxarros m'estan destroçant l'esquena mentre faig l'aproximació,però no tant com a la baixada,on es suma el cansament normal de cames...buff..

En total no han arribat a vuit horetes per pujar del refugi de pescadors fins a les agulles Haurillón i Cregüeña,dos tresmils que ens van quedar pendents de fer amb el compi de batalles Pika ara fà dos o tres anys.

La cosa ha anat més o menys com esperava tret que m'he trobat tot el tram d'escalada a la Haurillón completament moll i caient aigua,sumat al vent i fred d'estar entre els nùvols a més de tresmil metres ha estat un bon repte que amb paciència he superat.Com costa escalar amb les mans i peus adormides del fred que sentia! Res a veure amb les temperatures de l'estiu.Feina feta!


Cósterillou (setembre 2017)

Com ja és de costum,el Pika i jo començem a caminar just passades les quatre del matí mentres la Judit es queda "custodiant" la tenda fins més tard,ja que farà una excursió diferent a la nostra.
Avançem pel GR deixant enradera l'embassament de La Sarra i anem direcció al refugi Respomuso,on tardem gairebé dues hores fins arribar.Aquí prenem la cruïlla que,ja amb forta pujada,ens porta fins a les faldes dels cims més alts.




En aquesta ocasió no m'he informat gaire de la ruta,bona part serà sorpresa.Se que tindrem que escalar i progresar encordats degut a la dificultat de l'aresta,que tot i ser curta comparada amb d'altres,segur que ens posarà a proba.

Començem a trepar el primer tresmil,l'agulla d'Ussel.Anem en ensamble de 15 metres on procurem intercalar sempre dues assegurances entre nosaltres.Estem txalan molt i cada vegada la roca és millor.En poca estona ja som al cim i veiem el que ens queda per davant,una bona aresta ben afilada i aeria,però el que més resalta és la neu i el gel acumulats entre les roques de la cara nord..





Com era d'esperar,la neu ens fà avançar molt a poc a poc i ens impedeix,de vegades,trobar el pas més assequible per superar les dificultats.El Pika va al devant i es curra tot el troç fins a la formació anomenada arc boutant que hi ha just abans de la Torre Cósterillou.Fins aquí ha sigut una aresta realment xunga...la neu no ha ajudat gaire però la feina bruta ja està feta.




Li prenc el relleu al Pika a peu de "torre",em carrego de friends i bagues i començo a escalar el primer llarg del que diuen és el tresmil més dificil del Pirineu,no sense alguns dubtes sobre com anirà tot.Comença per una canal de tercer grau bastant dreta,la roca és immillorable,aquesta serà la clau per disfrutar del moment,tot és molt segur i es pot assegurar fàcilment.Arribo a la reunió intermitja i recupero cordes perque puji el company.És un lloc màgic,emmig d'una escletxa penjats de la reunió que dona inici al segón llarg i al pas amb més grau,una tibada "sense peus" de quart.De seguida accedeixo a un munt d'escletxes on m'asseguro amb els catxarros i tiro amunt fins al cim on llaço un bloc per montar reunió i acabar de planxar el segón tresmil d'avui,tomaa!




Allà mateix tenim el ràpel de 20 metres que ens porta a la seguent escletxa i on comença una trepada divertida fins la part més alta de l'aresta on ja tenim el Balaïtous a tocar.
Després del tercer cim apretem el ritme per veure si és possible enllaçar l'aresta de las Frondellas,però ens adonem que anem algo tardet i decidim encarar la llaaaarga baixada fins a La Sarra.

Excel·lent aresta la d'avui,difícil però amb roca galàctica que fà guanyar confiança mentres progreses entre els blocs.Bon "finde" amb bona companyia!









Lézat-Crabioules (agost 2017)

Quí no ha escoltat parlar d'aquesta temuda aresta? Quí no ha al·lucinat amb les fotos vertiginoses d'internet? Respecte és el que desprén el seu nom,LÉZAT,i per fí després d'anys de mirarla de reull he trobat el company i el dia ideals per atacarla.

Després d'unes hores dormint com bebès a sobre d'aquest matalàs inflable sortim de la tenda per prendre un cafè i uns wikis per despertar-nos lentament,són les 3 de la matinada i anem cap al Pont de Literola on comença l'excursió d'avui.En un no rés ja estem acumulant metres i remontant la vall en direcció a l'Ibón Blanc de Literola emmig d'una foscor absoluta on el G.P.S. ens ajudarà en algún moment.

Tot just comença a despuntar el dia i nosaltres ens aturem a agafar aigua en un rierol després de dues hores i mitja de pujada,ja ens falta poc per passar pel coll que ens dona accès a França i que ens mostra una perspectiva brutal de tot el que envolta al llac de Portillón,arestes,saltants d'aigua i verticalitat en estat pur,sóm a un dels llocs més salvatjes del Pirineu,impresionant!


Llac de Portillón amb un munt de tresmils custodiant-lo

Per accedir a l'aresta que volem fer tenim que baixar en direcció al refugi fins trobar la ruta normal que puja al Pic Lézat i d'allà començar a crestejar,ja que la volem fer en direcció oposada al que és habitual.

A la baixada del coll hi ha una congesta de neu sobre la immensa tartera,no és gaire inclinada i deseguida ens adonem que les bamves s´hi enfonsen un parell de centímetres,perfecte per baixar ràpid.No perdo el temps i agafo la davantera a tota màquina,tot và genial i estem guanyant força temps.M'adono que just al davant meu el terra brilla com un mirall així que la seguent passa la faig amb intenció de baixar la velocitat,el gel apareix i vull frenar com abans millor,però en milèsimes de segón estic lliscant d'esquena glaçera avall mentre em subjecto el canell que ha picat a terra més fort que cap altre part del cos.Abans d'aturar-me els bastons del Pika passen pel meu costat i comprobo al girar-me que ell també ha lliscat sobre aquest acer blanc al mateix moment que jo emportant-se un bon cop també.No puc més que mal·leïr el moment que m'he refiat com un pasarell mentre aguanto el dolor que em fà a la mà.Miro al Pika i sense dir-li rés faig un moviment d'aprobació amb el cap.Ell ho entèn de sobres,m'he fet mal.

Passats uns minuts prenc la decisió de seguir fins al Pic Lézat on no s'ha de trepar en excés i allà decidir què fer.Per sort,el dolor no és exagerat mentre no recolzi la mà en lloc,així que allà on ho necesito poso el colze per equilibrar-me i tiro amunt.
En un moment de la pujada m'aturo i em dirigeixo al Pika per intentar trencar aquest silenci que portem entre nosaltres:
-Tiu,jo aniré fent mentre pugui,però tú m'hauràs d'ajudar,sobretot amb els ràpels.
-Fet! (em contesta admitint que la corda penjada a l'esquena l'està martiritzant una mica...).


Primers passos aeris

Al arribar al Pic Lézat portem quasi 5 hores i mitja,un xic més del que voliem però seguim tirant endavant,ara comença lo bó,lo difícil i lo somiat un miler de nits.Començem a cavalcar per fils de roca,trepar i destrepar escletxes d'infart que fan que la progresió sigui lenta i entretinguda,montar ràpels i decidir el millor camí que no sempre encertarem,sobretot a la baixada de la tercera agulla on agafem el camí incorrecte i ens tenim que espabilar montant ràpels extra i prenent decisions entre els dos que ens portin amb seguretat pel bon camí,i es que aquí és on ens complementem de debó com a cordada,alertant al company del que no veu o no fà correcte o donar algún consell per superar algún pas delicat o exposat.




Pràcticament tota l'estona ens movem encordats en ensamble,posant més o menys assegurançes entre nosaltres depenent de la dificultat del moment,o no posant rés i simplement jugar a passar la corda entre els blocs i gendarmes que pararien una possible caiguda.Avançem amb seguretat cap al final de l'aresta on la disfrutem molt amb els seus passos aeris i on és més fàcil orientar-se.El Pika va al davant quasi tota l'estona donant-me un punt de tranquilitat amb la meva mà tocada,tot i que l'ibuprofé m'ha anat genial pel dolor la tinc força inflamada i sensible als cops.




En algo més de cinc hores arribem eufórics a l'últim tresmil de l'aresta Lézat,el pic Crabioules occidental.No anem sobre l'horari ni en condicions per tancar tota la ruta planejada inicialment,però seguirem enllaçant tresmils,ara per l'aresta dels Crabioules,que creiem tots dos que no ens donarà cap problema...ilusos...

La segona part de l'aretsa ens fà montar més ràpels que els que recordàvem tots dos quan vam passar per aquí per primer cop,és com si la dificultat hagués augmentat durant aquest temps.Ens trobem amb passos curts però molt exposats a l'hora de passar-los on la nostra actitud comença a mermar-se dessitjant sortir de les dificultats...potser ens hem relaxat pensant que teniem fet el més difícil...

Arribem per fí al que hem decidit que serà l'últim tresmil del dia,després de més de 13 hores i 11 tresmils decidim encarar la baixada cap a la vall en busca de la carretera,no sense abans aixecar-me emocionat per la feina feta i cridar amb tota la meva força: -Per fí he fet "Lézaaaaat"!!