La Gran Facha (setembre 2020)

Encara després de quatre setmanes d'acabar el repte dels tresmils no em crec el que vaig fer durant aquests 13 anys d'anar i venir al Pirineu.Quantes hores,esforç i emocions invertides per acabar aixó.

Moltes coses han passat en aquests anys,però sobretot el que més tinc present,com em va dir la meva germana,és la meva evolució i consolidació com a alpinista.Vull dir que els inicis sempre són esporàdics i per curiositat,però el final és molt diferent,el final és passió,compromís i dedicació.

Que lluny queda la meva primera pujada a l'Aneto,amb les meves adidas galaxi ,pantalons militars,desuadora pel fred,amb una llanterna dels "xinos" i sense GPS...ah! i sense grampons,ja que ni tant sols sabia que hi havia un glaciar permanent allà dalt...Vaig baixar de l'autocar al  Pont de Corones emmig d'una foscor intimidant i em vaig acostar a un grup de gent per preguntar per on es pujava a l'Aneto.Ells em van dir que hi anaven i vaig aprofitar aquella sort per seguir-los,en part per poder veure millor el camí,ja que la llum que jo portava era penosa.


Lagos de la Facha 2515 m.

Hi van haver dies complicats,tant d'asumir riscos com de ser capaç d'acabar les voltes que em proposava pel Pirineu per no deixar-me cap cim i no haver d'invertir un altre viatje costós fins a les muntanyes per acabar alguna zona.
La economia ha jugat un paper CLAU en la duració d'aquest projecte,no sempre he disposat de diners per omplir el diposit del cotxe quan he volgut o per pagar el material necessari que de vegades m'ha fet falta,aixó ha fet que valorés i disfrutés més les oportunitats de perdre'm pel Pirineu.


Barranc de Campo Plano

Del que més he aprés és a gestionar el meu equip dins la motxilla eliminant tot lo innecessari i aportant lo imprescindible.No calia portar cordes de 60 metres per rapelar-ne 15,les polaines a l'estiu,dos parells de guants o fogonet i caçola per desfer neu i poder tindre aigua...són els inicis romàntics que recordo,quan et penses que estàs fent algo molt gran encadenant diversos cims i pensant que el que fas no ho fà ningú altre fent creixer l'ego interior.

Aquests records de fer "grans" travesses sense mirar el rellotje,amb botes de muntanya i motxilla extremadament pesada són molt diferents als records de les últimes etapes de pujar tresmils on ho tinc tot sota control (o així ho pensava) amb el mínim pes i fent uns temps prou bons tenint en comte pel terreny en que em movia.No es poden comparar les èpoques,simplement van ser moments diferents que la meva evolució com a alpinista va anar cambiant.


Final de l'ultima jornada després de pujar 230 tresmils

La primera vegada que vaig crestejar,si se li pot dir així,va ser per enllaçar el pic de Comalesbienes amb la Punta Alta.Un tram bastant curt que no em va agradar gaire i vaig pensar que alló no era lo meu.No sabia el que m'esperava...hores i hores sortejant afilades roques i caigudes mortals al meu voltant a molta alçada van ser la costum de quasi totes les sortides.Vaig començar a asumir que el perill i la possibilitat d'un accident greu en un lloc aïllat eren molt provables i les arestes ben estudiades amb ressenyes escrites a internet d'altres repetidors eren la clau per abaixar el llistó del compromís.Els blocs de muntanya a les xarxes socials han sigut una eina indispensable per guanyar temps,seguretat i cims que potser no haguès pogut fer mai.No m'imagino els pioners del pirineisme com s'ho feien sense les ajudes actuals i que no tots els muntanyencs d'ara reconeixen que tenim i que són la base de les nostres sortides.

També la compra del meu primer GPS va fer mes cómodes les sortides sense perdre'm de nit o equivocant-me de vall en busca d'algún cim ressenyat en un mapa de paper.

Al començament de voler pujar tots els tresmils del Pirineu em vaig plantejar fer-ho sempre amb mapes de paper,sense GPS i no entrant a cap refugi de muntanya.Només per fer-ho més genuí ,original i difícil,com els pioners,però la realitat de malgastar temps,diners en benzina i jugar-me un accident van fer-me comprar un aparell de GPS que encara utilitzo sovint.Els refugis,segueixen "verges" per a mí.

Indiscutiblement,la mev afigura com a escalador durant molt anys previs em va ajudar a no tindre cap ensurt i sortir endavant en totes les situacions,tot i que no m'agradaria repetir certes experiències que en algun moment m'ho van posar realment difícil.Les pitjors sempre anaven acompanyades d'un defalliment de les energies sovint generades per no saber alimentar-me correctament i que feien acabar algunes jornades de forma penosa. O quant el cel es torna realment amenaçant i descarrega pluja,calamarça o llamps impresionants al meu voltant.


Última nit

Gairebé dos terços dels tresmils els he pujat en solitari,no pas per no tindre companys sino per estil propi.
A les colònies de l'esplai de quan tenia tretze anys ja m'apuntaven a la valoració que entregaven als pares que sovint em veien sol amunt i avall.Jo no ho recordo com algo trist sinó com algo normal.Només baixar-me de l'autocar quan arribavem a la rectoría de La Selva on pasavem uns dies a la muntanya,jo corria cap al bosc tot sol a construir-me una cabana amb les branques que trobava pel terra.Mai va ser ni és un problema estar sol,més aviat un desitg que no amago davant ningú.Alon and free ha sigut el meu lema desde fà molt anys i que m'ha afegit moltes emocions que potser acompanyat es viuen diferent.No dependre absolutament de res ni de ningú es algo que necessito notar de tant en tant,tot i afegir un perill exponencial en cas de patir un accident i no tenir a ningú a prop.Per sort o per experiència,no m'ha passat mai.
 

Hi han vistes millors?

L'afició de pujar muntanyes de tresmil metres l'he pogut compartir molt estretament amb els meus germans i la meva cunyada no en gaires ocasions,però ells ho senten igual que jo i tenim records inolvidables d'algunes aventures.
També he aconseguit fer amics que m'han ajudat a lograr aquest repte i que sense ells haguès estat realment complicat fer-ho,especialment les arestes més difícils i compromesses,on ja després d'un bon vagatge pirinenc afrontàvem de manera lleugera i descarada.L'aresta Salenques-Tempestades ,la més temuda,la més llarga,la vam fer sortint de l'aparcament de Llanos de l'Hospital i que la vam acabar en 15 hores coronant tots els tresmil que hi han.El repte sub 12 hores va quedar relegat amb la meva descomposició intestinal que em va fer ajupir-me a cagar cada 20 minuts desde el cim de l'Aneto fins a baix al cotxe,tot i que la baixada pel glaciar corrent amb bambes i sense grampons amb el piolet a la mà va ser mooolt èpic.

O quan baixàvem corrent junts pel glaciar després del coll inferior de Lliterola  en busca del Pic Lezat i vam caure de manera sobtada tots dos al trepitjar una placa de gel i on em vaig golpejar fortament el canell.En aquell moment i després d'anomenar uns quants insults a l'aire vam posar en dubte seguir endavant amb una de les arestes més temudes del Pirineu,però que vaig poder resoldre gairebé sense utilitzar una mà i a més enllaçant amb l'aresta de Crabioules sortint així una de les jornades més emocionants i llargues  de les que he fet.Al dia seguent em van donar la baixa laboral perque no podia moure la mà i no tenia sensibilitat a dos dits.

Moments de molta tensió també quan afrontàvem l'aresta Costerillou amb trams nevats i que em va sorprendre lo molt que es tenia que escalar.Per mí,l'aresta més difícil i que ens va fer retrassar molt,tirant pel terra les nostres espectatives d'enllaçar amb l'aresta de les Frondellas.

Encara tinc grabada la cara d'un francès quan l'avisava amb forts crits que s'apartès de la trajectória d'un bloc de pedra del tamany d'una rentadora que anava contra ell i que havia fet caure jo sense voler baixant del Pic Spijeoles.Crec que li vaig demanar perdó en tots els idiomes que conec.No recordo que ell em contestès.
O quan a l'aresta asquerosa i derruida que va del Camboué al St. Saud   vaig saltar a sobre d'un bloc que semblava una taula de billar i de sobte es va balancejar cap a una caiguda de mil metres fent-me vomitar el cor de l'ensurt
O baixant del Posets cap al Coll de la Paúl quan intentava enllaçar les arestes de los Veteranos amb la de Bardamina i vaig triar un descens suicida pel circ de l'antic glaciar ara inexistent i que vaig acabar destrepant parets que no s'acabaven mai mentres intentava esquivar les pedres que es desprenien de la roca i xiulàven al pasar a prop meu...   
Tampoc m'oblidaré de la sortida on vaig enllaçar els pics de Culfreda amb el Lustou.Va ser la primera sortida d'aquell estiu i no vaig calcular bé els desnivells i la distància.Per mala sort meva,en el descens cap al Puerto de la Pez ,amb un acusat mal d'alçada i gairebé defallit de forçes em vaig equivocar de canal i em vaig enriscar perillosament sense forçes per recular.Per sort,vaig trobar un pas emmig de la tàpia que em va dur fins al camí correcte  i em vaig poder "deixar caure" fins al cotxe després de no sé quantes hores.Aquesta és la vegada que més aprop he estat de no poder tornar dins l'horari previst per poder avisar que estava bé.Evidentment,anava sol.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                       
Quí no voldria caminar per aquí...

 No pararia d'escriure coses aquí,però bé,per aixó estan totes les altres entrades que he anat creant.Sí que plasmaré algunes estadístiques que com a mínim són curioses.

No us perdeu el vídeo de l'última sortida que està més avall.Son gairebé 20 minuts i que reflexa que durant aquest temps també he aprés a grabar i editar imatges per al record.Un altre afició que ha surgit de la muntanya.

ESTADÍSTICAS:

-44 viajes de mi casa al Pirineo -Primer tresmil: Monte perdido, julio de 2007 -Último tresmil: La Gran Facha, septiembre de 2020 -56 dias de actividad para subir las 230 cimas -Sólo en dos ocasiones no pude conseguir alcanzar ningún tresmil -8 salidas con vivac de una noche y 2 salidas con dos vivacs seguidos -3 jornadas distintas me alcanzó la lluvia i andé 9 dias distintos dentro de la niebla -Cimas subidas con botas de montaña: 137 -Cimas subidas con bambas deportivas: 93 -Durante estos 13 años he tenido 4 compañeros diferentes -55 tresmiles en compañia de alguno de ellos -175 en solitario -Los meses que más tresmiles he subido por orden: Agosto: 120 Septiembre: 47 Julio: 43 Octubre: 18 Mayo: 2 Junio: 1 -El año que más tresmiles he subido: 2011 con 34 -El año que menos (sin contar el primer año ni el último): 2017 con 12 -35 tresmiles repetidos,Aneto el que más con 4 veces y El Monte Perdido con 3 -140 tresmiles alcanzados sin la ayuda de GPS y 90 usandolo -En ningúna ocasión para subir por primera vez a un tresmil he entrado a ningún refugio -Cimas que más me sorprendieron por sus vistas: El Casco y La Espalda de Esparets (entre algunas) -Las zonas que menos me han gustado: Bachimala y todos los tresmiles catalanes -Arista más guapa: Entre el pico Navarro y Malpás (entre algunas) -De las más difíciles: Costerillou -Jornada que más he sufrido: Enlazar los Culfredas con el Lustou -Jornada que más tresmiles he enlazado: Creo que 15,del Pico Belloc al Gias.


No hay comentarios:

Publicar un comentario