Bonjour,bonjour...bonjour......bonjour,bonjour...
Així comença la meva pujada al Vignemale i les meves vacances d'estiu amb "l'altre".
Caminant a la vora de l'embassament d'Ossau,on comença la meva ruta,alucino amb lo que em pesa la motxilla.No sé si l'he carregat massa,tot sigui per poder fer una travessa sense ensurts i portar tot lo necessari.
L'embassament d'Ossau.Sembla que l'espatlla s'acostumi de mica en mica a suportar els quilos.La pendent d'aquest GR tampoc és gaire exigent.Després de quasi dues hores,arribo a les primeres "coves Russell" (en Rusell era un escritor adinerat del segle IX que va adquirir el massis del Vignemale,previ acord amb el govern francés,per un preu simbólic d'un franc a l'any durant un període de 99 anys i que va fer excavar en les seves parets una serie de coves per poder resguardar-se i passar nit),on li demano a un francés que em retrati en una d'elles.
Al moment,un senyor que hi ha a prop em fa callar ficant-se el dit en perpendicular als llavis,ja que sembla ser que el destorbem en el seu estudi sobre la fauna del paratje i asustant no sé quín animaló que rondava pel voltant.Li aixeco la má mig irònicament demanant disculpes.
Primeres coves d'en Russell que diviso.
Al moment de reprendre la marxa,trobo un cartell indicador anunciant que queden trenta minuts per arribar al refugi de Bayssellance,el refugi guardat més alt del Pirineu.
Anem clavats amb el temps de la meva ressenya.Un glop d'aigua i una barreta i em dispossso a assolir el Coll d'Ossau,des d'on tinc una vista fantàstica de la nord del Vignemale.
Se'm fiquen els pels de punta només de pensar que aquestes tàpies es poden escalar.
Al Coll d'Ossau envoltat de verticalitat.
Estic patin moltíssim per coronar el pic del Petit Vignemale.Crec que el pés de la bossa és el responsable de tanta suor.M'adelanten dos bascos esbufegant de valent i després un altre noi que puja sol i que també va a tota màquina.Jo intento guardar-me les màximes energies ja que em queda molta tela per tallar.
Un cop fetes les fotos al cim del pic,arriba el moment de seguir.Em fico el budrier,el casc,i preparo la corda.Abanço en direcció oposada a la que tothom va quan comença el descens.Pocs excursionistes baixen per aquí,es nota en les cares de la gent quan em veuen dirigir-me cap a la cresta,que per cert,no fa pinta de ser un passeig.
Tinc davant el primer tram de cresta de la jornada,i vaga cresta!
M'agafo al fil de roca afilada i busco les millors repises on ficar els peus.De moment progresso en horitzontal.Hi ha un francés que no deixa de fer-me fotos (deu alucinar l'home).Els dits de les meves mans enfoquen en direcció a una caiguda vertical de més de cent metres fins la glacera d'Ossau,el cos el porto per la part més dòcil de la cresta.
Una estona més desgrimpant per terreny molt descompost i arribo a un ràpel que em durà al coll dels Glaciars.
A l'inici del ràpel.Una mica precari.Només hi ha un pitó.
Tinc que reposar una estona.La pujada al primer tresmil m'ha deixat les cames "de fusta" patejant pedres en lloc de sortejar-les.
Admiro durant una estona el recorregut que em realitzat.Hi ha agut algun moment on he pensat de deixar-ho correr i tornar enrere fins poder pujar per la glacera,però soc conscient que el canvi de terreny m'ha agafat d'imprevist i que haig de continuar.
Observant la cresta recorreguda desde el Coll dels Glaciars.
Observant la cresta recorreguda desde el Coll dels Glaciars.
Inicio la trepada a la Espada Chausenque.160 metres fins al cim amb passos de fins a II grau.La sensació és extranya,és com escalar una via difícil sense corda,crec que les sensacions venen per culpa de la motxilla que sembla que sigui carregda amb rocs de la tartera.
Aquest tram es fà una mica llarg,però l'acabo disfrutant molt i per fí puc saborejar el segón repte de la jornada.
Ara sí que estic segur que faré tota la ruta.
Vista de la nord del Pique Longue on he marcat en uns rudols uns escaladors.
No trobo més dificultats en el camí al seguent pic,i a la poca estona ja soc a la Punta Chausenque.D'aquí una baixada bastant precaria fins a la glacera i després haig de remontar uns cent metres per la neu fins la base del Pitón Carré,on puc deixar la motxilla per coronar-lo,ja que desfaré el camí de pujada.
Caminant per la glacera en direcció al Pitón Carré.
Segueixo fins la base del Pique Longue,on m'aturo a pendre un ibuprofé per calmar el mal de cap.Xuclo aigua del Camelback per empassar-me'l i m'adono que s'ha acabat.Tot just he tingut un petit glopet.
El cim ha d'esperar.Haig de fondre aigua de la glacera per poder continuar.
En acabat faig els cent metres de grimpada fins a dalt assolint la major alçada del dia,3298 metres.
Foto de rigor i enfilo l'aresta cap al Clot de la Hount,un altre moment de relativa tensió degut a la pinta que fà la cresta que m'hi durà.
Contra totes expectatives,estic disfrutant d'alló més.Són passos més d'escalador que no pas d'excursionista,i d'aquesta forma aconsegueixo burlar uns buits espectaculars i assolir el sisé pic de la ruta.
Devallant cap al Coll de Cerbillona miro el rellotje i comprobo que duc set hores de marxa.Tot va sobre el previst.
Coll de Cerbillona amb els bivacs llestos per ocupar.
Com que fà una mica de vent decideixo passar la nit a les coves Russell que hi ha a la vora.El meu coll segur que ho agrairà,ja que sóm per sobre dels 3100 metres
Desde l'interior de la cova.
Fonent glaç a la vora de la rimaia per poder coure la psata del sopar.
Són les 20:30 i ja sóc dins el sac veient com la llun solar s'esbaeix retallant siluetes al cim del Montferrat.Faig l'última fotografia i deixo que el cansament i la fatiga tanquin els ulls per mi.
Ultimes hores del dia per sobre dels tres mil metres.
Diumenje 1 d'agost de 2010.
La nit ha estat dura,tant com ho és el terra d'aquesta cova.Em desperto a les set del matí,però em faig el ronço fins a dos quarts.
M'incorporo amb els runyons adolorits i sense sortir del preciat escalfor que proporciona el sac de dormir,em preparo un café ben carregat i calent que acompanyo amb uns quants cereals.
L'ocàs em proporciona un despertar innolvidable.
Torno a caminar,aquest cop amb tota la roba d'abric posada,ja que bufa el vent i la temperatúra és baixa.
Desseguida assoleixo el pic de Cerbillona sense dificultats.Després baixo fins al Coll de Lady Lyster on m'aturo a xerrar amb tres bascos que han pujat pel vessant aragonés.
Ens dessitjem sort i ens separem.Jo continuo fins al Pic central assaborint paissatjes d'una grandiositat infinita,i és des d'aquí on diviso la cresta impresionant i desafiant que em durà al Montferrat.Abans però,haig de desfer glaç un altre cop per abastir-me d'aigua.
Alucino per on estic caminant.En l'amplada d'un metre discorre el traç a seguir.A l'esquerra,la imponent glacera d'Ossau es miri des d'on es miri,i a la dreta tinc una espècie de tobogant rocallós i vertical de la vora mil metres .
Es per aquestes sensacions perquè sóc aquí.Ni construint-la es podria fer una cresta més perfecte.
Atravessant la cresta gaudint del buit.
A la poca estona corono el Montferrat amb la companyia d'un noi de Berga i que em fet l'últim tram junts.
A partir d'aquí la cosa es posa sèria,així ho diuen totes les ressenyes.El noi de Berga torna per on em vingut i jo començo a desgrimpar per terreny descompost seguint el meu camí.
No tardo en trobar cintes i cordes en un bloc des d'on fer un petit ràpel per baixar més segur.
A la poca estona em trobo amb un tallat amb molt mala pinta.Per aquí no benen ni les cabres.Miro la ressenya i em diu que s'ha de desgrimpar per l'esquerra.Faig uns quants metres fins a un replanet on valorar si puc seguir.
La ressenya marca desgrimpar per una vira fàcil però molt exposada.Jo ho tinc clar.No penso baixar per aquí.
Torno a remuntar la canal fins trobar un lloc adequat per muntar un ràpel.
Les roques no són gaire bones,però crec que he trobat un sortint de roca que unint les dues bagues que porto el podré llaçar i així poder fer u ràpel.Dit i fet.
Continuant per la cresta aeria i podrida tinc al meu abast les dues puntes de Tapou,dos tresmils més que m'enbutxaco.
Ja només ens queda un últim escuall en forma de ràpel volat per arribar a un coll des d'on podré iniciar la trepada al Grand Tapou,i d'aquí,en 5 minuts,assoleixo el Pic Milieu,el seté del dia i tretzé de la meva ruta.
Afrontant l'ultim ràpel,aquest,ben equipat.
Panorama del "tobogan" esmentat abans.
Coincideixo amb una parella d'excursionistes que han pujat per la via normal i que és per on baixaré jo.
Així que ja de baixada,de cop,tot cobra senstit.Les hores de cotxe,els gastos d'equipar-me amb bon material,el patir de les pujades...La sensació és idílica,gairebé no noto el mal que em fan els genolls al baixar per la tartera.Estic gloriós i quasi eufòric.Em dirigeixo sortejant tallats de roca i glaceres fins als estanys de Montferrat,on reculliré aigua per última vegada.
Baixant en direcció a l'embassament.
Al temps sembla ser que li ha canviat l'humor i s'ha tornat innestable.M'ho fa saber mostrant-me uns núbols negres i amenassadors junt amb uns llams i trons que fan accelerrar el meu ritme fins acabar correns.Em queda poc camí i no em bé de gust empapar-me.
Aixó pinta negre...
Tot i els meus esforços arribo al cotxe en mig d'una tempesta de calamarça i vent que per a rés logra mullar els records que tindré d'aquesta excursió.
5 fotografies unides per mostra la vista des del coll de Cerbillona. Video dels cims aconseguits en aquests dos dies,i en algún altre dia de les meves vacances al Pirineu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario