Grand Quayrat (juliol 2019)

No portem una bona primera meitat d'any,les lesions i mala sort la portem a sobre.Al febrer,a una setmana de fer la meva primera marató de la temporada,tot i trobar-me en plena forma,ho vaig haver d'anular per culpa d'una l'umbàlgia.Al cap de dos mesos,una vegada recuperat,vaig inscriure'm a un altra marató,on vaig acabar amb una torçada important al tormell (7 dies de baixa).El mes passat,al juny,un altre gran cursa de btt anulada per la meva segona lumbalgia,aquest cop molt més forta que la anterior (15 dies de baixa).I com que la recuperació ha sigut més lenta del que esperançava,també hem anulat els plans d'anar als Alps amb el meu germà aquest principi de Juliol.

Aquest viatje per intentar el Grand Quayrat el faig amb els runyons i el coxis adolorits,però crec que podré caminar bé si no porto gaire pés a la motxilla,i aquesta serà la meva estrategia,poc pes i caminar rapidet.

Començo a les 6 del matí a remontar aquesta vall francesa sortin desde Les Granjes d'Astau sense ningún excursionista a la vista.Els francesos no els hi deu agradar gaire matinar...

No tardo gaire en arribar al Lac d'Oô,un dels paratges més impresionants que he recorregut fins ara en les aproximacions als tresmils,una pasada!

El ritme és bó tot i que vaig fent parades per observar i grabar-ho tot.En menys de dues hores ja soc al refugi Espigantosa,on sense entrar recullo aigua per seguir la pujada,ara sí,més exigent i perdedora.

El dia i les sensacions acompanyen,tot i tenir alguna molèstia a la part baixa de l'esquena aconsegueixo el cim en 4 hores justes.
M'enfilo a dalt del monólit del cim i disfruto de les vistes i el vent que quasi en tomba en alguna ocasió.

Pic Lezat  en primer terme

Desde el cim es veuen els diferents llacs per on hem passat a la pujada

Foto cim .Al darrera meu,al fons,l'aresta Gourgs Blancs,Perdiguero i Lezat.

Després de 15 minuts començo la baixada i el cos em demana trotar i saltar,però haig de fer l'esforç per reservar-me ja que ni estic en forma per desperdiciar forçes ni em vull jugar una galeta que em lesioni de nou les lumbars.

Un cop al refu,recarrego aigua de nou i ara si,em deixo caure corrent,trotant i saltant tot desfent el camí que he fet de pujada fà unes hores,aquesta vegada invait de forma exagerada per corredors d'una cursa,excursionistes i families al complet que per fí s'han posat en marxa.

Arribo satisfet i algo adolorit al pàrquing saborejant l'onada d'endorfines que tinc a dins el cos després de 6 hores 40' de marxa.Desplego l'hamaca en una bona hombra i descanso quasi dues hores abans no arranco per tornar a casa.Crec que no em puc queixar del dia d'avui,per fí una bona activitat que espero doni el tret de sortida aquest estiu per seguir tatxant els cims que em queden del repte "tresmileru".


No hay comentarios:

Publicar un comentario