Es començen a succeir metres d'aresta granítica fins que ens trobem davant el primer gendarme,on ens encordem per atacar la successió de llargs per escalar.El Pika s'ho curra i em deixa a mí al davant,ja que ell ja els ha fet anteriorment.Moment per txalar posant friends "a caldo" per tot arreu.El grau,de moment,no passa de IV i les fisures són de pel·lícula,arribo a la reunió que s'anomena "la Pajarita".El Pika recull tot el llarg i encaro el seguent amb ganes.En una estona ja estem escalant la Torre Salenques,quanta emoció en un lloc tant petit per posar els peus,només hi caben dues persones al cim,el Pika i jo,acabem de "planxar" un dels tresmils més cotitzats del Pirineu!
A mig conquistar la Torre |
Només cal observar l'ombra... |
Anem amb ganes i energia però també vaig mirant de reull el crono i li faig un comentari al Pika que serà un auguri del futur:
-Estem invertint molt temps als llargs d'escalada,tiu...(li dic).
Després de rapelar iniciem el seguent llarg d'escalada,el Primer Resalte de Salenques,quina pintaca!Torno a anar al devant i comença la festa de fisures i anar encastant catxarrets per assegurar-nos.Escalo pel fil de l'aresta amb les dues vessants a la vista mente vaig encastant els peus dins les fisures per seguir pujant fins la seguent reunió.D'aquí uns passos de V assegurats amb tres pitons fins dalt el cim.
Aquí decidim guardar la corda i anar grimpant per l'aresta,ja que els llargs d'escalada s'han acabat,tot i que l'aresta no deixa de ser exposada en quasi tot el moment.
Mentre avançem noto com l'estomac m'envia unes punxades fortíssimes a modo d'avís de que algo no rutlla,en pocs minuts estic doblegat sobre una roca amb una mà apretant la panxa.El Pika,sorprés,em pregunta què em passa,jo no sé què explicarli,només li dic que tinc dolor a l'abdomen i que continuaré com pugui.
Començo a salibar en excés i crec que vomitaré tot el que he menjat de fà dos dies,però a mida que passa el temps em vaig recuperant i els dolors desapareixen,per fí torno a disfrutar del moment...
Gràcies al Refugi Vents del Cadí |
Observo el crono i ja sabem que no estem clavant els temps propostos,tot i així no ens atabalem i continuem a bon ritme.A la poca estona ens encigalem cap a la vessant que no toca i ens costa reconeixer per on em d'anar,endavant,endarrere,amunt,avall...un munt de temps perdut fins que retrobem el camí correcte.Pot semblar absurd perdres en una aresta,però la cosa no és tant fàcil,de vegades no veus el bon camí,tens un munt de blocs verticals just al davant i has d'anar a investigar,sobrepassar aquell bloc que et tapa la visió,anar un xic més enllà per poder obrir la perspectiva i adonar-te que el pas està barrat per una paret vertical de 100 metres,llavors et toca recular i quasi sempre t'autoculpes de no haver-ho fet diferent d'un bon principi.La pèrdua d'energies aquí pot ser una questió molt important per acabar bé o amb problemes.
Sobrepassem el Margalida i el Tempestades i continuem a la caça de la Punta Bretxa Tempestades,on ens torna a passar el d'abans.
-Per on co..ons es và!?
Seguim perdent minuts d'or fins que assolim,per fí,el cim del nostre seté tresmil.
Com que no trobem la instal·lació de ràpel desgrimpem tot fins la bretxa Tempestades.Aquí decidim encordar-nos i progressar en ensamble en busca de la Espalda de Aneto.
Observant la immensitat |
A plena feina |
La cosa es fà llarga,és un tram molt entretingut amb bastanta verticalitat i ens anem assegurant entre els dos amb la corda que ens uneix mentre naveguem per la cara que dona als Russell.Arribo al cim de "la espalda"amb mal de cap però content de tindre l'Aneto a tocar.Ens fem unes fotos i sense intenció ja de batre cap temps continuem el nostre camí.A cada passa que faig el meu malestar augmenta de forma exponencial,potser fà estona que no menjo o no m'hidrato bé....no ho sé però vaig zombie perdut,menys mal que el Pika em tiba una mica de la corda pels últims blocs abans de coronar el rei del Pirineu,emoció màxima plorant com un bebé arribo a la creu metal·lica i la golpejo amb ràbia però molt content d'haver conseguit fer una de les grans.Portem 11 hores 30 minuts.
Moments de dedicatóries |
I emocions |
Continuo pas a pas amb una pàjara de campionat,li dic al Pika que al Portillón Superior vull parar a intentar menjar algo amb l'esperança de no vomitar-ho.
A part dels fruits secs he pres uns glops d'una ampolleta amb cafeina que sembla que tolero bé,tant bé que a la poca estona em posso davant el Pika per apretar el pas i que ell em torna la gesta fent el mateix encara més ràpid,portem 14 hores i és el moment de morir amb les botes posades,accelerem a tope durant tota la baixada fins al refu de la Renclusa passant per sobre les pedres flotant,quasi volant,estem pletórics!Seguim corrent fins la Besurta on passem de llarg sense aturar-nos fins a Llanos del Hospital on arribem després de 15 hores 30 minuts desfets i eufórics a parts iguals.Moment per anar a buscar cobertura pel móbil i avisar a casa de que estem bé i anar al bar a per un parell d'entrepans i unes cocacoles...la tornada en cotxe encara serà més llarga...
BRUTAL crònica ejjeej
ResponderEliminarCom molaaa :D
YUHUUUUUUUUUUUUU!!!!
Les besties pardes contraataquen de nou...:P